Title: Els camins del paradís perdut
Author: Riber, Llorenç, 1881-1958
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Els camins del paradís perdut" ***


ELS CAMINS DEL PARADÍS PERDUT.

Dues narracions per Mossèn Llorenç Riber:

-Les meravelloses navegacions de Sant Brandan i els seus monjos.
-Les incansables pelegrinacions dels tres monjos Teòfil, Sergi
 i Higini.



PRESENTACIÓ

Ajuntades en aquest volum, van dues llegendes d'origen ben distint,
jatsia que l'orientació n'és una i la mateixa, ço és, la recerca del
Paradís, del qual se'n llegeix en el Gènesi:

-I plantà Jahvé Déu un hort a Edem, a l'Orient, i allí posà l'home
que havia format. I Jahvé Déu va fer brotar de la terra tota llei
d'arbres, goig dels ulls, delícia de la boca, i al mig del Paradís,
l'arbre de la vida i l'arbre de la ciència del bé i del mal. I un
riu sortia d'Edem per regar el Paradís i d'aquí s'esbargia i feia
quatre caps. Nom de l'un, Fissó, i ell cenyeix tota la terra
d'Hevilà, allí on se troba l'or -i l'or d'aquella terra és el bo- i
allí el bedeli i la pedra d'ònix. I el nom del segon riu, Geó, i ell
cenyeix tota la terra de Cus. I el nom del riu terç, Tigris, qui va
devés l'Orient d'Assur. I el riu quart, l'Éfrates.-

En qual manera Adam i Eva foren expel·lits de l'hort de l'Edem
després de la desobediència, diu la Sagrada Pàgina:

-Llavors Jahvé Déu va fer per Adam i sa muller, gonelles de pell i
els vestí. I digué Jahvé Déu: -Vet aquí, ja l'home s'és fet com un
de nosaltres, coneixedor de bé i de mal. Ara, doncs, no sia que
allargui la mà i culli també de l'arbre de la vida, i en mengi i
visqui eternament... I el llançà Jahvé Déu de l'hort d'Edem, que
colrés la terra de la qual fou pres. Va treure'n l'home i col·locà a
l'Orient de l'hort d'Edem els Querubins, amb el glavi de foc
brandant, per guardar el camí de l'arbre de la vida.-

¿On era la precisa situació de l'hort de l'Edem? ¿Què s'era fet,
abandonat a ell mateix, sota la custòdia dels Querubins? ¿Com era
l'arbre de la vida? Aquesta curiositat tempta les imaginacions, i el
fruit n'és aquest doble llegendari, l'un, més tardà, d'origen
cèltic, i l'altre bizantí qui ja figura en les Vides dels Pares de
l'Erm.

La redacció de la primera llegenda, vull dir, _Les meravelloses
navegacions de Sant Brandan i els seus monjos_, apareix per primera
vegada, en llatí, devés mitjan segle onzèn. Aquesta argonàutida
cristiana, aquesta odissea cèltica portada del mar nadiu a les
costes franceses amb les invasions dels normands, impressionà
fortament les imaginacions, i gairebé totes les llengües vulgars
la copsaren. La nostra llengua no tingué aquesta sort: Tardanament
jo don solta a la brandànica nau errant, per la mar de Roger de
Llúria. Per l'anostrament de la dita llegenda, m'he valgut
especialment d'una versió redactada en dialecte venecià, que forma
part de la _Biblioteca Storica della Letteratura Italiana_ publicada
i il·lustrada per Francesco Novati (Bergamo, 1896).

Més fàcil de trobar és l'altra llegenda _Les incansables
pelegrinacions dels tres monjos Teòfil, Sergi i Higini_. La trobarà
hom en el Voragine, en la Vida de Sant Macari, romà, d'on passà als
Exemplaris en llengües vulgars. Crec que és la primera volta que és
recontada en una llengua vulgar ibèrica.

Ll. R.



LES MERAVELLOSES NAVEGACIONS DE SANT BRANDAN I ELS SEUS MONJOS.

_El Senyor plantà les illes sobre l'abís.
Aquells qui naveguen per la mar, recontin
sos perills, i nosaltres, d'oirles,
ens meravellarem.
Allà insignes i admirables obres, diversa
natura de bèsties i tota manera
d'animals i monstres prodigiosos.
(Eccli, XLIII, 95-27)._



I

EN QUINA MANERA VINGUÉ A SANT BRANDAN EL DESIG DE CERCAR EL PARADÍS
PERDUT.

Mossenyer Sant Brandan fou home de gran penitència i d'estreta
abstinència i de molta virtut; i regia, amb l'imperi de sa crossa
abacial, una lenta ramada negrejant de tres milia monjos. Una
volta s'esdevingué que a l'hora de vespres arribà al monestir que
governava el sant abad, un monjo d'edat madura, i de bona vida i
d'estranya terra, qui havia nom Barint, i era son nebot. El dit sant
Brandan li demanà de moltes coses, ço és, què era estat, què li
havia esdevingut; i si mai havia vista o oïda alguna meravella. Com
fos que el sant oncle el pregàs molt carament i amorosa, llavors
el dit Barint començà a plorar i se gità per terra i s'anegà en
profunda oració, en la qual va romandre com esbalaït. Graciosament
Sant Brandan el prengué en sos braços i l'aixecà, i li va dir, amb
un besar mel·lifluent, aquestes gracioses paraules: -¿Quina és,
fill, la causa d'aquesta tan greu fellonia? ¿Creus que el teu
adveniment ens ha fet enuig? Certa cosa és que de la teva vinguda
gran plaer n'haguérem. Per ço s'és menester que a tots nosaltres
donis alegria i consolació, i ens diguis alguna bona paraula de Déu
d'on la nostra ànima en pasturi; i que ens recontis les diverses
meravelles que veieres en les partides i en les errors de la mar
oceana per on navegares llargament.- A l'encariment d'aquesta
petició poderosa com un conjur, s'abellí l'esquerp Barint, el qual
trencant el silenci, començà a espandir-se en paraules abundants. I
va dir:

-Mon fill Menoc era el procurador dels pobres del Crist. Com fos
desitjós de major solitud, fugí del nostre cenobi, i camina,
caminaràs, a la bella ventura, trobà una illa, no gaire lluny d'una
muntanya, la qual hom anomena Lapifil. Embolcallada per un cel
indulgent aquesta illa és sobiranament delitosa. L'amor del cel i la
tendra verdor de la terra l'hi retingueren; i hi sojornà gran temps.
Durant el qual, arribà fins a mi un novell ardit, ço és, que el
monjo fugitiu comandava gran multitud de monjos sota la seva
preladia i que Déu mostrava per ell grans signes i miracles. La qual
cosa suscità en mon cor irrefrenable enyorament de veure'l; i en
vaig pendre el camí. Com ja hi era prop, Déu li revelà l'arribada
meva i prevenint-la de tres jorns, m'exí a carrera amb sos germans.
Anàvem embarcats en nau. Quan la nau s'acostà a la dita illa,
veiérem que de diverses partides, vestits diversament, eixint-nos a
camí, venien companyes de monjos, contínues com un formiguer qui
emigra; brunzents i denses com un eixam. Diversament vestits i
arribant de contrades diverses, emperò combregaven en una fe i en
una esperança i en una caritat. Tenien una església on s'ajuntaven
per l'ofici divinal. I no menjaven altra cosa sinó pa i nous i
arrels d'herba. Cantaven aquests monjos les completes ensems, i
després se recloïen en llurs cel·les. Cascún tenia la seva, i allà
s'estava en oració fins el prim-son. Al cant primer del gall
reposaven una mica. Jo i mon fillol trescàrem tota la illa; i la
trescàrem tant que arribàrem a la vorera del mar, a la banda
d'occident. Allà tenia ell la nau on s'era embarcat; i me va dir:
-Mon pare, muntau en nau i naveguem cap a Llevant, cap a aquella
illa que és dita _Terra de promissió dels sants_, la qual havem de
donar als nostres successors qui vindran després de nosaltres.

Muntàrem en la nau. Encara no hi érem, quan al nostre entorn,
escampadissa, una boira s'espargí. Era humida i flonja, lleugera com
la cendra, flairosa i blanca com un torterol d'aubaïna matinal. Tan
espessa era que obturava l'esguard encaradís, i a penes podia veure
hom la distància que hi ha de proa a popa. Per espai d'una hora
durà aquesta blancura vaporosa. Traspassada la calitja, un esclat de
llum ens inundà. I ens semblà veure, lluny, dins la claror viva,
tremoladissa de besllums, una terra dilatada i verdejant. Vorejàvem
la costa delitosa: ombra de penyals blaus, clara i fresca i
regalant, com l'aigua clara; ombra perfumada de brancatges
perfumats; el singlot de l'aigua musical en la por inviolada de les
coves; volior d'unes grans aus, blanques i lentes, qui amb llur
dolçura gutural amoixaven l'aire i coronaven la nau amb una viva
garlanda d'ales. En el recés d'una cala, amorosa i rodona com un
pit, pura i sonant com una cítara, en l'arena d'or blanca de lliris,
posàrem el peu. I ens enfonsàrem en el misteri de la solitud. No hi
havia herba sense rou, ni planta sense flor ni branca sense fruita.
Per espai de quinze dies vagàrem per aquella deserta amenitat, i ens
deixàrem perdre, sota les altes arcades vegetals, entre les soques,
damunt l'herba viva intacta, que cruixia sota els nostres peus amb
un petit gemec humà. Entre l'escampada verdor de l'herbei, les
pedres suaus i llises, que eren gemmes, guaitaven amb pupil·la
vària: enormes safirs que ens miraven amb la gran ullada blava;
topacis, amb la ullada de foc amorós qui amoixa i no crema. Al terme
d'aquells quinze dies ens trobàrem a la vora d'un gran riu.
Decorria, ample i solemnial, amb profundes aigues mudes. Per anar
més enllà, a l'altra riba, no hi havia enlloc gual ni passatge.
Esperàrem el consell de Déu. Un bell home jove i resplendent se'ns
mostrà, el qual ens saludà graciosament pel propi nom i després
va dir: -¡Siau els benvinguts, servents de Déu, monjos germans! Gran
mercè us ha feta el Senyor de mostrar-vos aquesta terra. És aquella
terra que cercàveu, que donarà als seus sants. A saber haveu que el
riu la migparteix. La meitat n'és aquesta banda on sou. Déu vos en
guard però, de passar més envant. Preneu-ho en paciència i
tornau-vos-en arrera, allà d'on sou vinguts.- ço digué el donzell; i
aleshores un dels monjos qui amb nosaltres eren vinguts gosà
demanar-li d'on ell era i quin nom havia. Ell li diu: -Per què em
demanes d'on som ni quin nom he? Demana'm més tost noves d'aquesta
illa i serà millor. I si ho vols saber, en la manera que ara la
veus, és des del començament del món.- I llavors me diu a mi: -¿Tens
fretura de menjar ni de beure ni de vestir? Sàpies que ço que et
diré és veritat. No tens fam ni set ni t'és mester vestir ni dormir,
jatsia que fassi un any que arribares en aquesta illa amb tos
germans; i no has menjat ni begut ni la son agreujà tos ulls, ni has
vist la nit arribada. A saber has que en aquest lloc no hi ha mai
nit, ans sempre és dia; ni mai no hi plou ni mai el cel és entelat
de núvol; la fam i la set, la son i la malaltia en són exilades.
Aquí hi fa tot temps un bell i fresc estar. Aquí hom no hi envelleix
ni hi mor. Una gran llum purpúrea vesteix tota la illa. Aquesta llum
no és la rossa del sol ni la blanca i freda de la lluna, ni la
celístia vaga dels estels; ans és la llum de Déu Nostre Senyor, del
qual naixen tots els béns i totes les gràcies i totes les llums. Ell
us ha feta gran mercè, car no tothom és digne de veure i sentir ço
que vosaltres heu sentit i heu vist.

Així parlà; i encontinent demostrà gran desig de partir-se de
nosaltres i encara afegí: -Anau-vos-en d'ací; i jo vindré amb
vosaltres fins a la ribera i a la vostra petita nau.- Arribats a la
vorera entràrem en la nau. I s'esvaní el donzell com una imatge de
somni. Començàrem de navegar; i al cap d'una hora, ens tornà envair
aquella aubaïna nuvolosa de l'altre cop, i avençant a la ventura de
Déu tornàrem a trobar els nostres germans. Els quals ens havien
esperat amb incansable enyorament, i mostraren gran alegria del
nostre retorn. I per ço com la nostra absència era estada tan llarga
havien plorat i fet molts de pensaments. I duien bé el compte del
temps que forem absents, que era d'un any i divuit dies. I ens
començaren a dir: -Mossenyers i pares nostres, ¿on sou anats i on
sou estats tant de temps? I ¿per què ens haveu deixat sense guia ni
pastor en aquesta selva obscura? Nosaltres bé sabíem que mossenyor
el nostre abad, espesses vegades, sol partir, i se'n va algunes
voltes tot sol, no sabem on, ni si és lluny ni si és prop; i a
vegades s'hi està un mes i ha pics que s'hi està dues setmanes i tal
volta una setmana o encara menys, i després retorna sa i sau. Però
ara s'hi ha estat un any; no és cosa, doncs, de meravellar si
nosaltres érem en ànsia i en congoixa.

Jo els vaig donar conhort i confort amb aquestes paraules: -Portador
som de bones noves. En aquest viatge no m'ha advingut res que no sia
per bé. A bon lloc sou. Sapiau que no és lluny d'ací aquella illa
delitosa anomenada _Terra de promissió dels Sants_; i en aquesta
illa no hi ha mai nit, ni mai el jorn s'hi acluca: llum rutilant
i serenor sense núvol perdurablement imperen; no callen mai els
aucellets de cantar la primavera; l'herba tota floreix; els arbres
tots floreixen i fruiten. Un àngel de Déu, meravellós de veure,
guarda la illa i ningú pot anar-hi si no en té llicència d'ell. Per
l'olor dels nostres hàbits no coneixeu que som estats en Paradís?
-Don abad- els monjos respongueren; -per l'olor del vostre hàbit
coneguérem que haveu estat en lloc florent. Amb gust sabríem de vós
on és aquest paradís, que nosaltres no el sabem i deim-vos que
quaranta dies ha durat l'olor dels vostres vestits quan sou estats
de retorn del lloc on éreu.- Ell respongué: -Amb mon car fill Menoc,
en la illa delitosa, fórem tot aquest temps, sense menjar ni sense
beure ni sense dormir; i érem tan alegres i consolats de ço que
vèiem, que érem sadolls i plens com si haguéssim menjat a talent i
voler. Passada aquella quarentena, rebí la bendicció dels monjos i
prenguí comiat de mon car fill Menoc, i amb mos germans, retorní al
cenobi i a l'estretura de ma cel·la.

Havent Sant Brandan sentides totes aquestes coses meravelloses, se
gità a terra i lloant Déu va dir: -Beneït sia el Senyor Déu en tots
sos camins, i santificat en totes les seues obres, puix a sos
servents revelà tals coses i de tal meravella. I encara sia beneït
en sos dons puix avui ens apeixí amb esperitual pastura i bevenda.-
Finides aquestes paraules, Sant Brandan no res menys digué: -Anem
ara a menjar, segons la nostra usança, coses corporals.- I així fou
fet. Després donà la benedicció als monjos; donà comiat a son nebot
Barint i ell se n'entrà, consirós, en sa cel·la.



II

AQUÍ SANT BRANDAN S'ACONSELLA AMB SET MONJOS.

Llavors Sant Brandan de tota la congregació s'escolli set monjos,
els més bons, i es tancà amb ells dins el refetor; i obrí la boca a
semblant parlament: -O, vosaltres, mos elets companyons de
penitència, jo us deman la mercè graciosa d'un consell, com sia que
mon cor i mos pensaments són tots aunats en un voler, sempre que
aquest voler sia el voler de Déu. La terra de la qual ens parlà
l'abad Barint, ço és, de la promissió dels Sants, tenc propòsit de
cercar, i de no aturar-me mai fins a tant que hi sia arribat. ¿Què
us ne par d'aço i quin consell us plau donar-me'n?- Els monjos,
coneixent la seua voluntat, ço és, del dit sant pare, quasi tots a
la una i amb veu concordant, digueren: -Don abad, aquest voler, puix
que el teu és, el nostre també sia. ¿No saps tu que abandonàrem pare
i mare i parents tots, i encara la benanança mundanal abandonàrem
per servir a Déu? Nosaltres som aparellats d'anar amb tu a la mort o
a la vida, si tant és que aquesta sia la voluntat de Déu.- Ço varen
dir, i callaren. Sant Brandan s'acordà amb ells de fer un dejuni
de quaranta jorns seguits, i mentrestant aguiar el passatge cap al
verger de meravelles i el perdut Paradís de voluptat.



III

AQUÍ SANT BRANDAN ENTRA EN LA NAU.

Com aquella quaresma de dejuni fou acomplida, i hagué saludats sos
germans, Sant Brandan se'n muntà a la nau i començà a fer la via de
Ponent. Ventura i cas fou que arribà a una illa d'un sant pare qui
havia nom Joan. I prengué d'ell la benedicció i encara la prengué de
tots els monjos qui eren amb ell. I arribà fins al cap d'aquella
contrada on tenia son parentiu i no volgué veure ningú de la seua
sang; ans se'n pujà a una muntanya molt alta per veure com la mar
oceana s'estenia. I descobrí una cala, corba com un arc, que de
llavors ençà s'anomena _la cambra de Sant Brandan_. Aquest fou el
lloc d'on després partí. I amb tots aquells monjos qui eren amb ell
s'afanyà a l'obra, i féu un esquif molt fort i lleuger per anar per
mar; el féu de llenyam i li donà la forma que tenien les naus
d'aquella contrada, que hom anomena _coca_. I com fou ben acabada i
afaisonada gentilment, de part de fora la cobrí tota de cuiro de bou
i pintà-la de vermell i tapà bé les juntes del llenyam, i ho untà
tot de mantega: nau i cuiro; per tal que fos més llisquívola;
després hi posà vitualla per quaranta dies. I arborà en mig de la
nau una antena i hi embarcà tot allò que s'és mester per navegar. I
llavors comanà a sos germans que entrassen en la nau en lo nom del
Pare i del Fill i del Sant Esperit. Ells així ho compliren. I Sant
Brandan romangué sol, dret i fosc en la ribera.

Llavors Sant Brandan aixecà sos braços al cel per copsar-ne la
benedicció, damunt la nau i aquells qui hi eren embarcats. La oració
que digué, feia així:

«O Déu qui a través del mar roig obríreu un camí pregon als nostres
pares, i sota l'aigua pontada els transportàreu, cantant la glòria
gloriosa del vostre nom, atorgau a ma suplicant humilitat, que
aquesta nau, escàpola de vents contrariosos, esquiva de pèrfids
esculls i salva de les reülls ondes tormentoses, arribi al port de
salut i toqui la ribera benaventurada.»

Encara no havia finida aquesta benedicció, quan arribaren tres
monjos de son monestir, i gitaren-se a terra, i començaren de besar
els peus del sant abad. -Pare, pare, deixa'ns venir amb tu on se
vulla et plagui anar. Si no ens hi deixes venir, morir hem aquí de
set i de fam. Sàpies que havem fet propòsit d'anar pelegrinant tot
el temps de la nostra vida.- Veient el sant pare abad aquella
suplicant congoixa, mana'ls així mateix que entressin en la nau, i
els va dir: -Sia així com voleu, mos bells fills.- I encara afegí:
-Ja sé en quina manera sou venguts. Bona obra ha feta aquell monjo.
Certa cosa és que Déu li ha aparellat un bon lloc, i a vosaltres us
ha tret de l'ermàs i de les tenebres per portar-vos a l'admirable
llum.

Llavors finalment Sant Brandan s'embarcà i donà solta a la barca en
nom de Déu. I amb la vela tesa començà a navegar cap al Migjorn. A
la primeria tengué bon vent i no li calgué més que tenir la vela
desplegada. Així caminà per espai de quaranta dies. I finats aquells
quaranta dies, cessà el vent i fou mester avençar a empenta de rems.
Tant caminaren i remaren tant, que llurs forces falliren. I Sant
Brandan començà a confortar-los i sermonar-los: -No hajau paüra, mos
germans. Puix en nom de Déu anam, havem fiança en Ell, que Ell nos
guiarà.

Els rems cessaren de navegar, com ales lasses; però un vent inflà i
arrodoní la vela, i la nau anà tallant les ones, llaurant la llisa
planície eqüòrea. Déu agombolava amorosament aquella nau empelegada
i aquells confiants en Ell embarcats en la nau empelegada. Menjaven
una sola volta al jorn prop del sol post. La nau avençava sempre,
car el velam era tan sensible i subtil que recollia tot alè de vent
per imperceptible que fos. I així de jorn i de nit, avençava, fosca
i espectral, sota els estels, blanca per les aigües blanques, en les
nits de lluna.



IV

COM ELS APAREGUÉ UN CA I MENÀ SANT BRANDAN I ELS SEUS FINS A UN
CASTELL.

Amb aquesta navegació de quaranta dies consumiren totes les
vitualles. En les partides de la Tramuntana trobaren una illa àrida
i plena de rocam. La costa que la cenyia era brava, monument de
ruïnes fosques remogudes pels temporals. La ribalta era dreta i
eriçada, inaccessible com un mur: riells d'aigua minsa, suada gota a
gota per les clivelles del penyal, decorrien rost avall fins que el
magre plor se perdia en les aigües vastes amargoses. Torbats de gran
fam i de intolerable sed, els monjos ompliren tota quanta vaixella
hi havia en la nau, de l'aigua plorosa i regalimosa. I veient Sant
Brandan aquesta gran cobejança de beure, els va dir: -No ho fasseu,
no que és cosa lletja de fer ço que vosaltres feis. Si a Déu no plau
mostrar-nos port, ¿per què voleu vosaltres per força prevenir la
seua providència? No em plau que us emporteu d'aquesta aigua.- Els
monjos la llençaren tot d'una sens ni tastar-la ni mullar amb ella
el llavi eixut; i per terra s'esbandí la creatura de l'aigua
innocent, sacrificada. Al cap de tres dies plagué a Jesucrist
mostrar-los un port. Allí Sant Brandan amarrà la nau i signà el port
i el beneí devotament, i comanà als seus que no treguesen cosa
ninguna de la nau. I caminant ran ran vorera, li sortí a l'encontre
un ca i començà a fer-li falagueries i li llepà els peus, com han
costum de fer-ho els cans amb llurs senyors. I a sos monjos digué
Sant Brandan: -No us apar que Déu ens ha tramès, bon missatger?
Seguiu-lo amb tota segurança on se vulla us meni, que a bon lloc us
portarà.- Anaren darrera el ca i arribaren a un castell. Entraren-hi
dedins. Allà hi havia molts llits per jeure, i setials per seure i
aigua en brulloles per rentar els peus. I asseient-se Sant Brandan
començà de parlar a sos monjos i els va dir: -Mos fills, guardau que
Satanàs no us enganyi ni us induesca a temptació. Jo veig que en vol
enganyar un d'aquells tres monjos qui darrerament del monastir ens
arribaren. Aquest monjo maquina en son coratge un furt pèssim i
mortal per la seua ànima, per ço com la seua ànima ja és lliurada en
les mans del diable.- La casa, on s'estaven, tenia els murs quasi
tapats de vaixella de diverses natures de metalls i de brides i de
corns revestits d'argent. Sant Brandan va dir al monjo que solia
donar el pa a sos germans: -Aparia el dinar que Déu ens ha tramés.-
Anant pel castell trobà una taula tota parada de mandils i de pa
blanc i de peix; i llençols molt blancs en cascún llit. Com se foren
entaulats, veient Sant Brandan aquell bé de Déu i aquella màina,
començà la benedicció amb els germans i retregué aquelles avinents
paraules del psalm: _Qui dat escam omni carni, confitemini Deo
caeli_ (Confessau el Déu del cel qui dóna menja a tota carn).

I començaren a menjar, alabant Déu devotament, i menjaren i begueren
tant com varen voler. Havent finat de menjar, regraciaren Déu. I el
sant abad digué a sos monjos: -Ara anau i orau fins a la nit.
Després colgau-vos i reposau del llarg remar i del llarg navegar.-
Quan els monjos dormien el sant pare era vigilant. I va veure un
minyó negre com un fill d'Etiop, el qual jugava amb un parany i el
posava prop dels peus d'un de sos frares. I redoblà l'insistent
oració i més carament pregà a Déu, per aquell monjo qui havia de
caure en pecat, i orà fins a trenc de dia.



V

AQUÍ UN DELS MONJOS FURTÀ UNA BRIDA D'ARGENT I MORÍ.

Passats tres jorns, tornaren a muntar en la nau i seguiren llur
viatge. I el sant pare digué a sos monjos: -Guardau que ningú de
vosaltres no se'n porti res d'aquest castell.- Ells a chor
respongueren: -Déu no vulga que ningú de nosaltres se'n porti res
d'aquest castell, cometent furt i deshonorant el nostre sant
viatge.- Encara el sant abad solemnement afegí: -¿Veieu aquest
nostre germà, del qual ahir jo us parlava? Ell ha furtat una brida
d'argent i en el si del diable l'ha amagada. El diable la hi donà i
ell la prengué sens llicència mia. Vull que sapiau que per causa del
pecat d'aquest nostre germà tots estam en risc de perir i
perdre'ns.- Tan tost com el monjo hagué oïdes aquestes paraules se
va treure el fre de davall l'hàbit i gità's als peus de l'abad,
dient: -O pare sant, perdona'm. Sé que he pecat. Prega Déu per la
mia ànima, que ella no's perdi per aquest furt.- I tots els monjos
s'entristiren del falliment de llur germà, i se gitaren a terra
molt humils i començaren a pregar Déu per la seua ànima. Amb la faç
vestida de rubor i coberta de confusió, llevat en peus, sobre
l'assemblea dels germans postrats, estava el monjo pecador. I de
davall son hàbit de drap gros veié hom sortir un infant negre, el
qual plorava i udolava, altes veus, i deia: -Pare sant, ¿per què amb
tes oracions m'has foragitat de l'heretatge meu i del meu regne
conquerit? -Mal feres, abad, d'obligar-me a cercar novell alberg! A
saber has que set anys, tota hora, som anat amb aquest monjo, per
enganyar-lo amb qualque pecat mortal; i mai no l'he pogut decebre,
sinó aquesta nit passada.- Ço digué l'infant negre; i Sant Brandan,
en semblant manera, li respongué: -Jo't man en nom del Pare i del
Fill i del Sant Esperit que te'n vagis d'ací i no puguis noure a cap
home fins al jorn del judici.- A ull vist de tots, l'infant negre
se partí. I després, tombant-se Sant Brandan, vers el monjo
furtador, li digué: -Decontinent, confessa't bé amb un prevere, per
ço com morir has i departir-se la teua ànima del cos. Ton cos
romandrà aquí, car aquesta és la teua sepultura.- El monjo prengué
penitència amb esperit d'humilitat i amb ànima contrita, i rebé
devotament el Cos de Nostre senyor Jesucrist, fiança de perdó,
penyora de glòria futura, mentre l'abad i els monjos cavaven la
fossana per ell. I havent el monjo penitent sumit els misteris
sants, passà d'aquesta present vida a l'altra; i la seua ànima
fou rebuda pels àngels i admesa en el regne de Jesucrist qui
absolgué la Magdalena i el bon lladre exoí.



VI

AQUÍ ELS APAREIX UN BELL JOVE AMB UN COVE DE PA I AMB UNA GERRA
D'AIGUA.

Finides les exèquies i la complanta del monjo mort i colgat en la
terra piadosa arruixada amb aigua beneita i signada per la creu,
anaren-se els monjos cap a la ribera. El darrer d'entrar-hi fou el
capdill d'aquells argonautes sants, ço és, mossenyor Sant Brandan,
al qual, ans que s'embarcàs, aparegué un donzell i digué-li aquestes
gracioses paraules: -Vulles rebre aquesta fragància de caritat,
aquesta aigua i aquest pa de les mans pobrissones d'un servent de
Déu. Sabràs que és ben llarg el viatge que us cal fer. Aquest pa i
aquesta aigua, us duraran fins al jorn festival de la Pasqua.- Rebé
Sant Brandan aquesta gràcia de caritat amb mercès molt humils. De
les mans que li havien donat el pa, volgué encara haver-ne la
benedicció. La qual rebuda, començà a navegar vers Ponent. I
dejunava cada tres jorns i cantava les set hores canonicals cascun
dia: sèptuple fruit dels llavis, septiforme lloança de Déu.



VII

AQUÍ ELS NAVEGANTS CELEBRAREN LA FESTA DE «CAENA DOMINI», ÇO ÉS
SABER, EL DIJOUS SANT.

Encara s'esdevingué que anant la nau incertament, per ci, per llà,
els monjos embarcats columbraren, llunyana, una illa, i començaren
de fer ruta vers aquella illa. Un bon vent propici els empenyia de
tal manera, que els rems, alicaiguts, no res tenien de fer-hi; i la
nau ben aviat fou entrada en port. Per manament de l'abad, tots els
navegants eixiren de la nau i saltaren a terra. I ell començà
d'explorar la illa ignota. Trobà molts flums d'aigua clara i
pleníssima i abundosos de peix; trobà belles fonts intactes, netes
de llim, amb una cançó rodoladora de cristall; no hi bevia cap
aucell, ni hi queia a giravolts i groguejant cap fulla. La illa li
plagué, i retornant a sos monjos, ordenà que allí restassin per
celebrar-hi l'ofici i cantar-hi la missa i participar de la sagrada
comunió, per ço com era el jorn de Dijous Sant. I així fou fet, i
fou-hi feta així mateix la Cena. Hi romangueren fins al Dissabte
Sant. Vagant per la illa, el sant abad trobà grans ramats d'ovelles,
blanques com la neu i grosses a tall de bous, qui pasturant
vagabundejaven. Cridà sos monjos el sant abad i comanà que per
menjar n'agafessen només d'una; i, atresí que prenguessen un anyell
per beneir. Tot ho tenia aparellat per solemniejar místicament la
Pasqua, que era l'endemà, quan li aparegué un home portant una gran
panera de pa, cuit sota la cendra, com aquell pa profètic de la
vídua Thabita qui retornà la vigoria al profeta defallent i cansat;
i posà'l devotament, com si fos una hòstia, als peus de Sant
Brandan. Ell així mateix tres voltes s'inclinà fins a terra i tres
voltes l'adorà i obrí la boca a paraules de semblant devoció: -O
margarida de Déu, d'on m'és venguda aquesta mercè, que jo meresqués
compartir amb un servent de Déu gloriós, en dia tan sant, el meu
pobre pa, pastat per mes pròpies mans, i regat amb la suor de mon
front servil?- Prengué'l per les mans el sant abad, i l'alçà de
terra i li donà pau, i li va dir: -Bell fill, sies lo benvengut!
Sàpies que Nostre Senyor Jesucrist, per merçè misericordiosa,
endreçà aquí ma vela errant i vaga, per celebrar-hi el jorn festival
de la Pasqua, qui és el de la seva Santa Resurrecció.- Aquell home
respongué: -Pare Sant, vosaltres sereu aquí avui i fareu tot ço que
haveu a fer el Dissabte Sant, qui és avui; però demà sereu, a temps,
a aquella altra illa que allà es mostra; i allà sojornareu i
cantareu la santa missa i direu les altres hores. Plau a Déu que tot
ço sia fet en aquella altra illa, i no en aquesta.- Ço digué l'home
de Déu. El sant abad ordenà que fossen meses en la nau totes coses,
per ésser demà, a temps, a la dita illa. Com fos que la nau era ben
estibada de càrrec, encara l'home afegí: -Anau en nom de Déu, i no
passeu ànsia de res que us puga mancar. Passada la vuitena, jo us
trametré tot ço que mester haureu per menjar i per beure i ço que us
trameta, fins a l'altra Pasqua us durarà.- Sant Brandan digué: -¿I
com saps tu que nosaltres restarem allà fins passats els vuit dies?
L'home feu de resposta: -Anit, de bona hora sereu en aquella illa
que pròxima veis i us hi estareu demà fins a hora de sexta. I
després transfretareu a una altra illa, no gaire lluny d'aquella,
cap a la banda del ponent, que hom anomena _el paradís de les aus
blanques_. I allà romandreu fins a la vuitada de Cincogesma.-
Llavors el sant abad demana-li de noves de les ovelles, i com així
eren tan grans i tan blanques i tantes. I l'home de Déu li digué: -A
saber haveu que en aquesta illa hi ha bones herbes i rou abundós,
plè de manà; i l'aire és temperat i és bo i les ovelles vaguen a
lloure. I ningú no les muny, quan els anyells se'n desmamen; ni hi
ha hivern qui les fassa morir per gran fred; ni hi ha malaltia, ni
hi ha carnicers, ni hi ha llops; allà on volen, elles s'estan de nit
i de jorn; i per això són tan grans, i són tan blanques i són
tantes.



VIII

AQUÍ TROBAREN EL PEIX JASÓ I DAMUNT ELL CELEBRAREN LA FESTA DE
PASQUA.

I com hagué dit açò, prengué comiat d'ells, i tots muntaren a la nau
i començaren a navegar vers aquella illa, senyant-se i dient la
benedicció. Com foren a la illa, la nau s'aturà abans que poguessen
pendre port. Comanà Sant Brandan als monjos que sortissen de la nau
i entrassin a la mar segurament per pendre terra. Així ho feren.
I com, a son torn, Sant Brandan hi fou, agafà les cordes i estirà la
nau a port, i fortment l'amarrà. Aquesta illa era plena de
pedruscall; però no hi havia arena; i tota era terra ferma.
Escamparen-se els monjos per a l'oració i l'abad romangué en la nau.
I ell bé sabia quina illa fos aquella, però no els ho volgué dir per
tal que no cobrassin temença. A trenc de dia, comanà Sant Brandan
als preveres que es preparessin per cantar cascún una missa. Ells
compliren son manar. I com així mateix Sant Brandan hagué cantada la
seva missa dins la nau, els monjos començaren a treure fora de la
nau carn crua per a coure-la, que de l'altra illa havien duita; i
encengueren foc i posaren-hi a sobre una caldera. Quan el foc fou
abrandat i la caldera aixecà el bull, començà la illa a moure's a
manera d'una onda. Els monjos presos de paüra, corregueren a la nau
i ho deixaren tot, pregant devotament al sant abad que els donàs
socors i valença. I l'abad, amb un somrís benévol, els prengué
cascun per la mà i els entrà a la nau. I quan tots ja foren dins, i
començaren a remar, la gran illa mòbil s'anava allunyant vers
ponent, i hom veié en ella foc i un torterol de fum pàl·lid muntant
al cel. Llavors el sant abad els va dir què cosa era allò, puix Déu
en aquella nit li ho revelà, ço és, que aquella illa no era illa,
sinó el peix primer i major de tots els altres peixos de la mar, i
el més llarg, qui ha nom Jasó.



IX

AQUÍ ARRIBEN AL PARADÍS DE LES AUS BLANQUES.

Encara no s'era allunyada la illa monstruosa, viva i fumant,
columbraren els argonautes sants una altra illa, no gaire lluny,
dins el ponent, verdejant i sonora. Herbes i arbres, tot hi era
florit. Un flumicell d'aigua dolça, rodoladiç i cansoner, portava
fins a la mar sa queixa fràgil i clara. Aquí baixaren tots i Sant
Brandan amarrà la nau, i digué: -¿Veieu en qual manera Nostre Senyor
Jesucrist ens ha donat un lloc per festejar l'alegria de la seua
resurrecció? Aquest és el dia que ha fet el Senyor: exultem i
alegrem-nos en tal dia.- I encara afegí: -Mos fills, si la vitualla
ens hagués fallit, amb l'aigua d'aquest flumicell n'haguéssem tengut
prou per menjar i per beure, tanta és la seua bondat i la dolçura
làctea que porta.- Damunt del petit riu escoladís, pontava el tronc,
no gaire alt, d'un arbre, immens i vell, tot ell nevat d'aucelles
blanques. Tantes eren que no hi havia fulla ni ram buid. Sant
Brandan començà a pensar en si mateix què significava aquella gran
nevada viva; aquella lilial blancura tèbia amb què floria l'arbre
miraculós. I gitant-se a terra, amb llàgrimes devotes, talment orà:
-O Déu, qui de totes coses sou coneixedor, i sou revelador de les
secretes i encara d'aquelles que no es fan: Vós sabeu l'anguniós
dubte de mon cor, i sabeu ma voluntat: perquè us prec, que segons la
multitud de la vostra misericordia, em vullau revelar aquesta
meravella, obrada per Vós, meravellosa als nostres ulls i de la qual
no'n sabem l'adorable secret. Bellament sé, Senyor, que no'n som
mereixedor per mos mèrits; però Vós sí ho fareu per la vostra
bondat.



X

AQUÍ VOLÀ UNA AUCELLA A LA PROA DE LA NAU I PARLÀ A MOSSENYER SANT
BRANDAN.

Finida aquesta oració molt humil, Sant Brandan s'assegué en terra,
contemplant aquella aucellada nívea, posada dalt de l'arbre. Un
d'aquests aucells, alçà el vol de l'arbre on els altres eren.
Sonaven, com una campana, ses ales volant, i s'acostà al sant abad
qui era assegut en terra, i acabà per posar-se en la proa de la nau.
I començà a batre ses ales en festívol aleteig; i amb esguard, fit i
amorós, contemplava el sant abad, el qual conegué, per aquests
signes, que Déu se recordava d'ell i de la seua oració. I estant
així l'aucell, el sant pare li adreçà aquestes paraules de conjur:
-Si tu ets missatger de Déu, digues-me, si et plau, qui ets i d'on
ets, i quins són i quals aquells altres aucells, i perquè n'hi ha
tanta multitud aquí ensems aplegada.- L'aucell li va respondre
talment: -O Servent de Déu, nosaltres som d'aquella companya
d'esperits bandejats del cel; som de l'antiga ruina d'àngels
enderrocada del cel, arrabassada en l'ímpetu de la caiguda de
Llucifer, enemic de l'humanal llinatge; i no per pecat sinó per
consentiment caiguérem; sí, hem estat foragitats del reialme, però
ens segregà d'aquells qui greument pecaren la pietat de Déu qui és
just i és veraç; i la seua misericòrdia ensems amb la seua justícia
ens tenen exilats en aquest lloc, fins a tant que en duri son
adorable voler. Vera cosa és que aquí no tenim pena ni glòria. Per
la presència de Déu podem veure llum; i ens cal anar sempre junts i
mai no ens podem departir un de l'altre. I anam vagant per l'aire
d'ací i d'allà, sota el firmament, per damunt la terra, com els
altres esperits qui per Déu són tramesos. Però en els jorns de festa
colenda i en el dia del Senyor, rebem forma corporal alada, com és
ara aquesta que veus; i aquí ens estam i lloam el nostre Creador. A
saber has que un any s'és passat d'ençà que començàreu el viatge, i
encara n'haveu d'errar altres sis abans que retorneu al cenobi; i
cascun any aquí us cal festivar la Pasqua. A la fi dels set anys
trobareu el lloc que anau cercant i teniu en cor de veure, ço és la
_Terra de promissió dels Sants_.-

I havent dit això amb meravellosa veu, l'au angèlica abandonà la
proa del vaixell i volà dalt de l'arbre, a ajuntar-se amb les altres
en son propi ram. Com fou hora de vespres, tots els aucells de
l'arbre començaren a cantar uníssonament, i llurs ales d'argent
batien a tall de campaneig. El càntic que cantaven era d'una
mel·líflua tristor i deia així: _Te decet himnus Deus in Sion et
tibi reddetur votum in Jerusalem; exaudi orationem meam et clamor
meus ad te veniat_ (A Vós, Senyor, us cal l'himne a Sion; I a Vós, a
Jerusalem, serà complida la prometensa; exoiu la meua oració i el
meu clamor a Vós arribi).

Tota una hora durava el salmeig d'aquest únic vers, acompanyat amb
el batement de les innumerables ales melodioses. I semblava a Sant
Brandan singlotant aquell cant com un plant. En tal punt, el sant
abad digué a sos fills: -Menjau ara qui n'haveu lloc, i que el
vostre cos sia pascut i sadollat, que ja les ànimes vostres de
gràcia divinal són peixides.- I havent sopat i dites completes,
ana-se'n a dormir, però la son nocturnal, volàtil i muda, papellona
negra, rat pennat fosc, voleiava sota els estels, llunyana de sos
ulls. I Sant Brandan s'alçà del jaç i s'agenollà en oració. A hora
de matines, cridà els monjos i signant sos llavis, començà el res
matinal: -_Domine labia mea aperies_ (Senyor, obrireu mos llavis).-

Melodiosament somniaven els aucells dormits, i llurs ales a penes
trémoles, feien una dolça remor, com una corda de salteri, o com una
campana aèria, percudida pels dits fluids de l'esperit del vent. La
cançó vaga dels aucells feia així: _Laudate Dominum omnes angeli
eius, laudate eum omnes virtutes eius_ (Alabau al Senyor tots els
seus Àngels; alabau-lo totes ses Virtuts).

A l'hora clara, els àngels desperts alçaren al cel l'esclat argentí
de la joiosa aucellada: _Timor Domini sit super nos et super
timentes te, Domine, initium sapientia timor Domini_ (La temor de
Déu sia sempre damunt nosaltres i damunt tots aquells qui us temen,
o Senyor: la temor de Déu, començ de sabiduria).

Una hora durà aquella albada angelical. A tercia, el vers melodiós,
clar i encrespat, com una blanca escuma sonora, feia així: _Salmegeu
el nostre Déu, salmegeu el nostre rei, salmegeu amb saviesa_. I a
l'hora nona, quan la claror començà a mancar i les ombres fosques
declinaven, cantaven aquells esperits, flobies de neu, música
dispersa: _Illuminet Dominus vultum suum super nos et misereatur
nostri_ (Il·lumini el senyor la seva faç sobre nosaltres, i de
nosaltres haja misericòrdia).

I a hora undècima, l'hora del recolliment de les abelles dins el
rusc, i dels aucells en les branques i dels estels en la rossa
assemblea del firmament, cantaven els àngels, conhortant-se en la
fraternitat de l'enyorament de l'exili: _Ecce quam bonum et quam
iucundum habitare fratres in unum_ (Vet aquí com és cosa bona i dolça
que els germans visquin tots units).

I d'aquesta manera, els dits aucells, de jorn i de nit, retien
alabances a Déu Nostre Senyor.



XI

AQUÍ VINGUÉ EL PROCURADOR AL LLOC ON ERA SANT BRANDAN AMB SOS
MONJOS, AMB UNA NAU PLENA DE VITUALLES.

Amb les romanalles del pan-caritat que el Dissabte Sant havia rebut
d'aquell procurador misteriós, alimentà encara Sant Brandan els seus
monjos tota la vuitada de Pasqua. I quan foren consumides, digué a
sos fills: -Pouarem l'aigua làctea d'aquesta font, com sia que fins
ara l'hem emprada solament pel lavatori dels peus, que amb humilitat
i dretura caminen per les vies del Senyor.- I tot just acabava de
dir-ho, li pervingué aquell bon home que l'altra vegada l'havia
proveït de menjar i de beure. El qual era arribat amb una nau plena
de vitualles. I havent-la buidada, parlà a l'abad i sos monjos i els
va dir: -Ara teniu a bastament, mos germans, per menjar i beure fins
a la Pasqua de Pentecostés: no'n poueu, no, de l'aigua nectàrea de
aquesta font, puix que és massa forta de beure. Sapiau que aquell
qui en beu, és envaït d'una son tan invencible, que dorm un dia i
una nit, que fan vint-i-quatre hores. D'on la llet té aquesta virtut
dins la font; però si hom la poua, aigua és i no llet, jatsia que en
servi la mantegosa blancura.- I havent dit aquestes paraules,
prengué dels monjos el comiat i la benedicció, i anà son camí.



XII

AQUÍ L'AUCELL SE TORNÀ A POSAR EN LA PROA DE LA NAU I PARLÀ AL ABAD.

Com fos que els monjos volguessen novellament metre's en la nau,
d'aquell bell arbre, trepidant d'ales harmonioses, desprengué's
l'aucell i anà a posar-se altra volta en la proa de la nau, i davant
els monjos ajustats, començà a sermonar talment, amb parleria
humana: -A saber haveu que us cal estar aquí de retorn el jorn
festival de Pasqua de cascun any per concelebrar-la en nostra
companyia, i el Dijous Sant haveu de fer ço que enguany heu fet i al
lloc mateix on ho haveu fet; i la vespra de Pasqua festivar-la allà
on enguany la festivàreu, ço és, sobre l'esquena del peix Jasó. En
ésser partits d'aquí, al cap de vuit dies tocareu a una illa que ha
nom la illa de la família monegal de l'abat Albeu, gran servent de
Déu. Amb ell us cal colre la festa de Nadal de Nostre Senyor
Jesucrist.- Ço digué, i alçà el candor del vol i se posà en la
branca. Entraren els monjos en la nau i desplegaren la vela, i
agafaren els rems i començaren a navegar vers Ponent. I tots els
aucells, a una veu, començaren a cantar dolçament i deien: _Exaudi
nos, Deus salutaris noster; spes omnium finium terrae et in mari
longe_ (Escolteu-nos, o Déu, salvació nostra; esperança de tots els
termes de la terra i en les llunyanies de la mar).

I aquest vegada Sant Brandan, amb tota sa companya navegà errívol
per la mar, per espai de tres mesos. I mai no pogué trobar port ni
illa ni terra, i només cel i aigua. I dejunava cada tres jorns i
alguna volta encara més.



XIII

AQUÍ TROBEN EL MONESTIR DE SANT ALBEU AMB VINT-I-QUATRE MONJOS I HI
FAN LA FESTA DE NADAL.

Al cap de tres mesos, arribà un jorn en què, no gaire llunyana, una
illa aparegué. I com fos que s'acostava a la ribera, sobrevingué-li
un vent fort el qual lo en desvià i per espai de quaranta dies anà
engirentornant aquella illa i no hi podia recalar. Al terme
d'aquells quaranta dies, els monjos eren cansats, i fou entre ells
feta convinença, ço és, que es posassin en oració i exorassin de la
bondat de Déu que els en volgués treure d'aquest mal pas. Tant
fadigats eren del treball estèril que ja no podien treballar més. I
com fos que perseverassin en la dita oració, per espai de tres dies,
i s'abstenguessin de tota paraula, la nau, volenterosament, empesa
per una amagada força, se va metre dins un port estret on no hi
cabia gaire més d'una nau. Allà, dues fonts vessaven en l'amargor de
l'oceà, l'efusió de llur plor desert: la una era térbola i l'altra
era clara. Els monjos en foren sobiranament alegres i volien
portar-se'n d'aquella aigua i aparellaven ja les fustes per
omplir-les. -Amables fills- ço l'abad digué,- no fasseu res que
reprovable sia i no us en porteu aigua d'aquesta illa, ni ninguna
altra cosa, sense llicència d'aquell ancià qui hi té el sojorn, pel
servei de Déu; i no us dubteu que ell us en donarà a bastament;
perquè jo us dic que no la robeu, ni vulgueu beure de l'aigua
furtada.- I davallà de la nau, havent dit això, i esguardà quin camí
li convindria pendre. I mentre s'estava així incert, sortí-li a
carrera un ancià majestuós, blancs de la neu senil els seus cabells,
bella la faç i acolorida, la barba fluvial i lilial, enderrocada
fins a terra. Com li fou prop, s'agenollà devotament, ans que l'abad
li pogués donar la pau. S'hi acostà Sant Brandan amb reverència i
l'aixecà de terra, i benignament li donà pau i el va pendre per la
mà; i així agafats per la mà fraternalment caminaren llarga estona,
fins que foren pervenguts a un monestir. I Sant Brandan digué al
vell abad reverenciable: -Pare, de qui és aquest monestir? I quin
abad el comanda? ¿I on són aquells qui l'habiten?- I altres paraules
encara li va dir i de moltes més coses li demanà. I el vell abad
callava i no responia, i amb la mà feia-li gentilment gest i senyal
de resposta i tornava a callar; per la qual cosa Sant Brandan
conegué que servava abstinència de parlar i que no era sord; i
cridant sos monjos, comanà'ls així mateix de guardar silenci, fins
a tant que fos temps i lloc de parlar. I ço féu per tal que no donàs
als monjos d'aquell monestir ocasió de rompre la penitència ni de
trencar l'obediència. Poc temps després d'aquesta comanda,
sortiren-los a camí onze monjos, en guisa de processó, portant creus
i capses de relíquies de sants, himnejant i salmejant, ço és, un
capítol del psaltiri que diu: -_Surgite Deo, sancti, de mansionibus
vestris et proficiscemini obviam nobis: locum sanctificate et plebem
benedicite et nos famulos vestros in pace custodire dignemini_
(Aixecau-vos, per Déu, els sants, de les vostres cel·les i sortiunos
a camí; santificau el lloc i beneïu el poble i a nosaltres, servents
vostres, digneu-vos servar-nos en pau).

Quan finiren de cantar aquest vers, l'abad del monestir donà pau a
Sant Brandan i a sos monjos, i els menà amb ell dintre el monestir.
Féu aportar aigua calda per rentar els peus dels monjos àdvenes,
pelegrins del Paradís. I mentre els rentava els peus, amb veu devota
i humil cantava allò de l'Evangeli: -_Mandatum novum do vobis ut
quemadmodum ego feci vobis ita et vos faciatis_ (Un nou manament us
don, ço ès, que així com amb vosaltres he fet, així també vosaltres
ho fasseu).

Després del devot lavatori, els menà al refetor, i amb gracioses
paraules i gentils els digué que s'entaulessin. Companyia i
fraternitat fou feta entre els monjos d'Albeu, i aquells de Sant
Brandan. Sonà una campaneta; i a la curta estona, vengué un monjo
del monestir amb pans molt blancs i amb arrels fresques d'herbes de
sabor molt suau. Assegueren-se alternament a la taula els monjos del
monestir i els monjos forasters, i a cada dos monjos fou donat un pa
sencer, que menjaren ensems en el nom de Jesús, qui se donà a
conèixer als pelegrins d'Emmaús, en la comunió de la taula i en la
partió del pa. I encara el vell abad sonà la campaneta, i un monjo
els portà aigua per beure. L'abad confortà amb alegra cara els
monjos externs i els va dir: -Aquesta aigua és d'aquella font d'on
vosaltres volíeu dur-vos-en furtivament: beveu-ne amb tota segurança
que ella és de la font clara, i sadolleu-vos-en amb caritat i amb
alegria i amb temor de Déu. En l'altra font tèrbola van a
rentar-s'hi els peus cascun dia els monjos; i és calda, per natura.
El pa, que haveu vist, tan bell i blanc, no és pastat en aquest
monestir, ni nosaltres sabem on és pastat ni sabem qui sia aquell
qui al monastir ens el porta; però sí sabem de cert que és do de Déu
i gràcia que Ell ens fa per la seva bondat copiosa qui no vol
abandonar els seus servents. Sapiau que nosaltres som vint-i-quatre
monjos i tots dies havem XII pans, ço és, mig pa per hom. I cascun
diumenge i quisvulla altra festa, ens en dóna un per hom, per tal
que romanga per sopar de les miques que se'n recullen. Emperò avui,
jatsia no sigui jorn festiu, Déu ens en tramet un per hom. Per tal
com vosaltres sou aquí arribats, en plaer li ha vingut de
multiplicar el recapte. D'aquesta manera, Nostre Senyor Jesucrist
ens ha nodrits amb pa del cel d'ençà dels jorns de mossenyer Sant
Patrici i mossenyer Sant Albeu, nostres pares, els quals vuit cents
anys fa que passaren de la present vida a la glòria del paradís.
Certa cosa és que de malaltia i de vellesa i de debilitat els
nostres cossos són exempts. I saber us cal que en aquesta illa no
tenim atalentament de menjar; i de cosa cuinada al foc mai no en
menjem, ni tenim cald ni fred, per ço com l'aire és temperat i
amorosit. I quan l'hora arriba de cantar vespres i completes la
lluminària de la nostra església és encesa i no sabem qui l'encén; i
crema tant com dura l'ofici; i mai l'oli no falleix.- Com hagueren
els monjos begut tres vegades per reverència i honor de la
santíssima Trinitat, l'abad, segons la seua usança, sonà la
campaneta per senyal d'haver acabat el festí. I tots els monjos
ensems, amb gran silenci, llevàren-se de la taula, i davant de tots
anaven els sants abads, ço és, Sant Brandan i l'altre, cap a
l'església. Quan anaven a entrar-hi, arribaren els altres dotze
monjos, els quals s'agenollaren en terra, fent graciosa salutació a
presència d'ambdós sants abads. -Don abad- digué Sant Brandan a
l'abad Albeu, -¿per què no han menjat amb nosaltres aquests monjos?-
I ell respongué per semblant manera: -No hi han menjat perquè no
cabien en la taula amb nosaltres: ara ells hi aniran i se dinaran
d'allò que a Déu serà plaent de trametre'ls. Nosaltres entrarem a
l'església i cantarem vespres.- Quan les vespres foren cantades,
Sant Brandan començà a esguardar l'església de primconte i veié que
ella era quadrada, i que tots els altars, i encara tot el servei
dels altars, eren de cristall traluzent. Vint-i-quatre eren les
cadires per seure-hi els monjos, i el setial de l'abad estava en mig
de les cadires repartides tantes a cada part. Hi havia, endemés, set
llànties dins l'església, tres de les quals estaven devant l'altar
major, i les altres quatre eren departides, dues a cada banda, ço
és, devant cascun dels quatre altars. Ningú dels monjos gosava eixir
de l'església sense la llicència de l'abad. En voler eixir de
l'església, si tant era que els fos mester, el monjo escrivia-ho
damunt una tauleta de cera, la qual tauleta mostrava a l'abad, i ell
n'hi'n donava llicència. I sortia sigilosament el monjo, sense
fressa ni remor de pas. Així en oració i silenci, fou santificat el
dia que a la fi fou clos per un sopar de pa i d'arrels i aigua
clara. Acabat el sopar, ajustaren-se els monjos per la lloança final
de les completes que l'abad preludià amb les paraules rituals:
_Deus, in adjutorium meum intende_ (Veniu, Senyor, en ma ajuda).

Sota la solemnial invocació i la presència de Déu imminent com sota
l'impuls d'una ventada, doblaren les testes els monjos, per
reverència de la Trinitat, i començaren a recitar aquest vers:
-_Injuste egimus, iniquitatem fecimus: tu autem qui pius es pater
nobis, domine, parce nobis: in pace in idipsum dormiam et
requiescam, quoniam tu, domine, singulariter in spe constituisti me_
(Injustícia obràrem, iniquitat cometérem; però Vós qui piadosament
ens sou Pare, perdonau-nos; en pau, en Ell mateix, dormiré i
reposaré per tal com Vós, Senyor, en esperança singular em
constituireu).

Després de la suplicant humilitat d'aquestes pregueres, començaven
els monjos, dotze a dotze, a alternar en la recitació de l'ofici
divinal el qual, quan fou finit, reberen els monjos tots la pau i la
benedicció i retregueren-se cascun en sa cel·la estreta, de la qual
els monjos del monestir amb els sants monjos àdvenes en compartiren
l'hospitalitat; i ambdós abads romangueren en santa companya dins
l'església per ço com l'abad del lloc volia mostrar a l'abad errant
en qual manera meravellosa omplia Déu de llum aquella llanterna
cristal·lina, que era el temple. I estigueren en vigilant oració
fins a tant que l'església fo enllumenada en silenci i humilitat. I
l'abad del lloc va dir a l'abad, notxer de l'expedició al Paradís,
ço és, mossenyer Sant Brandan: -Són complits vuitanta anys que jo
estic en aquesta illa, i en so l'abad, per fer penitència; i en tot
aquest temps, ningú no hi havia tocat mai sinó vosaltres; i veu
humanal no sentim mai sinó quan cantam les divinals lloances.
Vint-i-quatre monjos som i ningú se comunica amb l'altre més que amb
senyes dels dits i dels ulls, en tota la setmana; aquest silenci és
trencat al jorn festiu des del dinar fins a hora de vespres, i no
pus; I cap de nosaltres no està mai malalt, ni endura ningun
patiment, ni sofreix nocturnal temor de cap mal esperit d'aquells
qui vaguen d'ací d'allà, incerts i lleigs com els rats penats dins
les tenebres.- Sant Brandan digué: -Com ens plauria estar-nos aquí
tot un any.- I l'altre abad va respondre: -No podeu, no, romandre
més temps aquí, car el vostre sojorn més llarg a Déu no plauria. ¿No
us recorda que Ell us revelà ço que us calia fer i encara us revelà
que venguésseu a aquesta illa? S'és mester que torneu arrera amb
onze monjos, car un de vosaltres finirà sa mortal carrera en el
camí, en una illa, Anacorita per nom; i un altre morirà de mala fi
i la seua ànima serà perdurablement infernada.- Mentre així
s'estaven bellament dialogant, un dardell de foc entrà per una
finestra esbatanada i anà encenent totes les llànties de l'església,
que eren devant els altars i tornà a sortir de l'església tot
seguit, amb ses ales de flama acèrrima. I les llànties romangueren
enllumenades amb un flam molt clar. -Veniu i veureu,- digué l'abad
del lloc. Acostaren-se al misteri de la flamada septuple, encesa i
tremolosa a la presència de Déu: flotava el flam en mig del llantió,
gota viva de llum; i dintre no hi havia ni oli, ni cera ni res
d'allò que sol nodrir el foc. D'on conegueren que aquell foc,
espiritual era, i no corporal. Sant Brandan digué: -Com pot cremar
corporalment allò que no té cos? Creatura espiritual als ulls
corporals no és visible.- I l'abad del lloc féu de resposta: -No
haveu llegit mai en l'Escriptura que quan Déu anà a Moisès en el
Mont Sinaí, el qual és en l'Armènia, aquella gabarrera espinosa
semblava que era tota cremant i veia's de nit de molt lluny, i
l'endemà no s'hi trobava rastre de foc en la mata gerda?- L'endemà
d'aquesta nit passada en diàleg sant i en meravelles, significà Sant
Brandan a l'abad del lloc, el desig que tenia d'anar-se'n a rependre
el camí errívol i vagabundejant. Mes l'abad li digué: -A Déu no
plauria la vostra partença car haveu de fer amb nosaltres les festes
de Nadal fins a l'octava de l'Epifania.- Passades totes aquestes
festes, ompliren la nau de vitualles i prengueren el comiat i la
benedicció d'aquells sants monjos. I arborant l'ala de la vela,
prengué la nau el camí de ponent.



XIV

AQUÍ ELS MONJOS TROBAREN UNA FONT PLENA DE PEIXOS I D'ARRELS
D'HERBES BONES DE MENJAR.

Arribat el temps de la quaresma, veieren una illa, no gaire lluny;
de la qual cosa molt se n'alegraren i començaren a navegar
vigorosament envés d'aquella illa. Mancava el pa i l'aigua, de
manera que dejunaven tres dies, i menjaven una mica al dia quart.
Quan després de llargues errors entorn de la illa, veieren a la fi
un port, Sant Brandan el beneí i comanà als monjos que tots
eixissen de la nau. Obeïren els monjos aquell manament, i trobaren
per avinentesa, una font abundosa de belles aigues i de bella herba
i de belles arrels i blanques dins la font, i encara peixos de
diverses natures, els quals nedaven pel rierol que de la font colava
i fins a la mar decorria. I en tal punt digué Sant Brandan als seus
monjos: -A Déu plagué donar-nos consolació després de la gran
fatiga; d'on, preniu dels peixos i de les herbes i de les arrels
tantes com mester sien per sopar, i rostiu els peixos amb tota
segurança, que Déu us els ha apariats, segons la seua bondat
copiosa.- Així ells ho feren. I com fos que endemés anaven a treure
aigua d'aquella font per beure, l'abad els va dir: -Guardau, mos
fills, i beveu-ne poca d'aquesta aigua encara que ella tan clara
sia i tan bona; no fos cosa que us fes mal, puix ella té propietat,
ço és, de fer dormir més del que convé a una gent de penitència com
som nosaltres. Aquesta volta, per la ràbia de la llarga sed, els
monjos no adimpliren el consell de l'abad; i qualcú en begué una
escudella, i qualcú altre, dues i encara tres. Aquells qui una
escudella en begueren, no sentiren ubriaguesa; però aquells qui
n'havien begudes dues, dormiren dos dies i dues nits; i aquells qui
n'havien begudes tres, dormiren tres dies i tres nits. I veient
l'abad aquell dormir tan llarg i tan fort, féu oració a Déu per
aquells incauts dormilegues. I quan del llarg dormir se despertaren,
Sant Brandan amorosament els reptà i els digué aquestes paraules
paternals: -Moltes hores haveu perdudes, mos fills, en les quals no
haveu alabat Déu, per ocasió d'aquest dormir sense mesura. Serà bo
que abandonem aquesta illa i ens esquivem d'aquest perill de l'aigua
letea, soporífera com el cascall, no sia que encara ens advengui
cosa pitjor. Déu volgué aquí donar-nos vitualles per viure, i
semblant és que vosaltres, per plaer i llepolia de beure, hàgeu
volgut morir. Plau-me fugir d'aquesta illa; perquè, preniu dels
fruits d'aquest lloc a bastament, ço és, dels peixos i de les herbes
i de les arrels i encara de l'aigua, que ens basti fins al dijous
sant. I de l'aigua no'n begueu més que una escudella tots dies, i
així no'n sereu ubriagats ni condormits.- Els monjos ho feren, i
partí, ben plena, la nau, devés les parts del Septentrió. I
arribaren a un lloc on l'aigua del mar era quasi tota presa i
glaçada. I l'abad digué: -Deixau els rems, i abandonem la nau a
mercè de la vela. I l'Alè de Déu qui buf allà on vol, la porti on se
vulla.- El vent impel·lí la nau vers les partides de Llevant. I ells
feien camí i dejunaven çada tres dies.



XV

AQUÍ ELS MONJOS CELEBRAREN EL DIJOUS SANT I LA CAENA DOMINI I EL
PROCURADOR ELS VISITÀ I ELS PORTÀ DONS.

I anant així, un bell dia aparegué a sos ulls un gran núvol, i
l'abad digué: -Coneixeu, fills, aquell núvol? És aquella illa on
fòrem l'any passat i hi festivàrem el Dijous sant. I és aquella on
s'està aquell sant baró qui ha nom Procurador dels pobres de Crist.-
I els monjos li respongueren: -Nosaltres no la coneixem, però sí que
ens en recordam. Començaren els monjos a remar més vigorosament per
la gran alegria que n'hagueren. Veient Sant Brandan aquell ímpetu va
i aquell braó i empenta amb què remaven: -Homs de poca fe- ço els
digué Sant Brandan -¿per què així us fatigau debades? ¿No sabeu que
Déu és el nostre Notxer i el nostre Còmit? Deixeu quiets els rems
i Ell faça ço que en vulla de la nau i de nosaltres; creença tenc
que ens conduirà a bon port. -I ja foren a la ribera i de continent
els eixí a rebre aquell mateix sant baró de l'altra vegada, ço és,
el Procurador dels pobres de Crist, el qual, agafà la nau pel bec i
graciosament la meté en port. I tots davallaren de la nau, amb joia
gran i acció de gràcies. El sant baró besà els peus de tots,
començant pels peus del sant abad; i mentre els besava, remugava les
paraules d'aquell salm: _Mirabilis Deus in sanctis suis. Deus Israel
ipse dabit virtutem et fortitudinem plebi suae. Benedictum sit nomen
eius in sempiternum_. (Admirable és Déu en els seus sants. El Déu
d'Israel, Ell serà qui donarà virtut i fortalesa a son poble. Beneït
sia el seu nom sant perdurablement).

I quan finí de besar els peus, estengué un pavelló i aparià aigua
calda per rentar els peus i els vestí tots amb dalmàtiques blanques
com per l'eucarística solemnitat, i pel Sagrament de Candor
convenia. I a la nit celebraren la Cena i encara l'ofici de la
Passió de Crist l'endemà, amb molta devoció. Com foren finits tots
aquests oficis, l'endemà, ço és el dissabte sant, el sant baró digué
als monjos: -Cuitau, mos amics, de muntar a la nau i partiu d'hora,
que us cal ésser, en aquesta vespra de Pasqua, allà mateix on fóreu
antany, i us hi cal romandre fins a hora de sexta i no pus, i fer-hi
tot allò que a fer haveu fins a la dita hora. I després tornau a
embarcar-vos i navegau vers aquella altra illa, ço és, el paradís de
les aus blanques, on fóreu, ara farà un any, lo dia sant de Pasqua.
I allà us hi estareu fins a l'octava de Pentecostès. Portau-vos
d'aquí tot ço que us serà mester per menjar i per beure, i jo
tornaré a vosaltres l'altra dominica i us portaré vitualles a
bastament: ara portau-vos-en per vuit dies.- Així ho feren els
monjos, i el sant baró se partí d'ells. I després tornà com els ho
havia promès, i carregà una petita nau de pa i d'aigua i de carn
salada i d'altres coses bones. I Sant Brandan li donà la seua
benedicció. I tots entraren a la nau i feren vela vers aquella illa,
que els havia dit el bon home. Quan hi foren prop, encara veieren la
olla que hi havien deixada l'altre any, quan fugiren per la sobtada
paor del gran peix. I aquesta vegada, confiadament, l'abad i sos
monjos baixaren de la nau, cantant l'himne dels tres fadrins
Ananias, Azarias i Misael, ço és, aquell salm que diu: _Cuncta ei
benedicite_  (Totes les coses beneïu-lo).

Havent finat de cantar aquest salm, Sant Brandan digué a sos monjos:
-A pensar haveu que Déu ha feta humana aquesta bèstia monstruosa
sota els vostres peus, que ella no us farà cap mal.- Escamparen-se
els monjos per aquella selva viva, d'ací i d'allà, per l'oració; i
així escampats estigueren fins a hora de matines, i després
s'aplegaren tots i cantaren matines i encara prima. Després un
prevere cantà una missa que durà fins a hora de terça. Entrà el sant
abad en la nau i cantà la seua missa i beneí l'anyell i donà la
benedicció a tots sos monjos i a la fi digué: -Ara abandonem-nos a
l'arbitri de la nau, car Déu la governa.- Ja s'acostava la illa i
colombrava's el port on havien d'arribar. Veieren la fontana i
l'arbre dels aucells blancs, i tots ells cantaven a una veu, dient:
_Salus Deo nostro sedenti super thronum_ (Salut al nostre Déu qui
sobre el tron s'assenta).

I encara deien: _Dominus Deus illuxit nobis: constituite diem
solemnem in condensis usque ad cornu altaris_ (El Senyor fou per
nosaltres matinera llum: solemniejeu aquest dia amb enramades
espesses que arribin fins al corn de l'altar).

L'abad i els monjos davallaren de la nau i en varen treure la
vitualla i allotjaren-se sots els pavelló sota el qual estigueren
l'altre any fins a l'octava de Pentecostés. I aquell sant baró, quan
l'octava de Pentecostés fou arribada, vingué amb una nau plena de
bescuit i altres coses. Mentre els monjos menjaven i a la presència
de Déu se deportaven, posà's l'ocell blanc en la proa de la nau, les
ales bategants esteses. I tots aquells aucells cantaven i llur cant
sonava com un orgue. Veié l'abad que aquell ocell l'esguardava amb
piadós esguardament i feia semblant que li volia parlar, i li va
dir: -Veritat és que la providència de Déu us ha senyalats quatre
llocs per les quatre tèmpores de l'any; i heu de complir set anys
del vostre pelegrinatge: i cascun any teniu que estar allà on el
Primer any estàreu, ço és, la vespra de Pascua sobre el peix Jasó, i
aquí des de Pasqua fins passada la vuitada de Pentecostés; i Nadal
colreu cada any fins després de l'octava de l'Epifania, amb la
família monegal de l'abad Albeu, en son monestir. Quan haureu
passats set anys, trobareu grans coses i meravelloses i passareu
abundosos perills; i finalment, arribareu a la _Terra de la
promissió dels Sants_. I quan hi sereu, us hi estareu quaranta dies
i no pus, i passats aquests quaranta dies, Déu us retornarà
prestament a la vostra terra d'on partíreu, ja complit el vostre
desig.- Ço digué l'ocell; i Sant Brandan s'aixecà dret, devotament,
i després se gità a terra amb tots sos monjos, retent gràcies a Déu,
llur Creador. Complida l'oració, l'aucell se'n tornà a son ram i el
sant baró procurador dels pobres de Crist, prengué de Sant Brandan,
el comiat i la benedicció i se'n tornà a la seua illa. I el sant
pare i sa família errívola navegaren vers ponent.



XVI

AQUÍ ELS APAREGUÉ ESPAVENTABLEMENT UNA BÈSTIA MARINA.

I s'esdevingué que navegant un dia a la bona de Déu els va aparèixer
una gran bèstia marina, molt estranya de veure; un broll alt
d'escuma sortia-li de la boca; i com fos que ella corria fort,
l'aigua feia gran moviment; i semblava que anàs de dret a ells per
engolir-los. Havent els monjos vist aquesta bèstia tan espaventable
i tan gran, la qual venia cap dret a ells, amb l'esgarrifosa boca
oberta, demostrant que els volia devorar, hagueren gran por i
començaren a cridar fort i a dir: -Siau-nos ajudable, o Déu, i
feis-nos escàpols d'aquesta bèstia mala, que no'ns pugui devorar!-
Sant Brandan els confortà i els va dir: -Homs de poca fe, no hajau
temor. Déu, qui és el nostre auxiliador, ens farà lliures d'aquesta
bèstia i encara de molts altres perills.- En tant, la bèstia s'anava
acostant i grans ondes bullien a son entorn, mogudes per l'ímpetu de
l'envestida i de la vasta mole semovent. Tan gran era l'oneig que la
nau en perillava. I més els monjos cridaven i major temença
n'havien. L'abad Sant Brandan se posà en oració devotament i orà
així: -Mossenyer Jesucrist qui els vostres amics no abandonau si a
vós acorren amb fermesa inderrocable de fe, humilment us prec que
deslliureu als vostres servents d'aquesta nau, així com deslliuràreu
Noè del diluvi de l'aigua, i deslliuràreu el frèvol David, pastor
bru i magrissó, com un grill del camp, de la mà enorme del gegant
Golias, i deslliuràreu Jonàs del ventre de la balena, i deslliuràreu
el ros fadrí Daniel de la fam i de les blanques dents terribles dels
lleons de l'espluga, i deslliuràreu Joseph de l'enveja de sos
germans i Moisès de la rapacitat violenta de Faraó, i encara la
vostra santa verge Tecla, dels tres turments atrocíssims
deslliuràreu.- Quan Sant Brandan hagué finada aquesta oració, fou
vista venir de la banda de l'occident una altra grossa bèstia, menor
sí, però no menys ferotge que aquella, la qual passà ben prop de la
nau, empero no la tocà, i anà al encontre de la primera bèstia i
l'escometé ardidament i va fer amb ella una forta brega i dura. I a
la fi, aquesta bèstia, la qual darrerament era venguda, gità per
la boca una gran flama de foc; i amb la ígnea violència d'aquesta
flama, occí l'altra bèstia, la qual en tres peces fou partida i
esberlada. I tot seguit, la bèstia qui vencé en la baralla
monstruosa, s'allunyà vers la mateixa partida d'occident, per on era
venguda. I Sant Brandan digué als monjos meravellats: -Vera cosa és
que gran temor tenguéreu; més, ¿que us ne apar de ço que Déu us ha
deixat veure? Escàpols sou del imminent perill i venjats d'aquella
bèstia que us volia devorar. Gran és i copiosa la misericòrdia del
Senyor, el qual per tots temps gloriejat sia i beneït.



XVII

AQUÍ ARRIBAREN A UNA ILLA ON S'ATURAREN TRES MESOS PER CAUSA DE
TEMPS CONTRARIÓS.

Navega navegaràs, un jorn varen veure una illa, molt llunyana encara
d'ells i molt plena d'arbredes, bella de verdor com una maragda, i
gran. I quan s'acostaren a la costa i en terra hagueren desembarcat,
veieren la terça part de l'alimanya marina, morta per aquell llampec
de foc que fulminà per la boca, l'altra bèstia, menor que ella,
venguda en auxili dels monjos temorosos de la part de l'occident, al
conjur de l'oració de Sant Brandan. El qual els va dir: -¿Veis,
fills, un bocí de la bèstia marina qui us volia devorar? Vosaltres
sereu qui la devorareu a ella. A Déu plau que sia així, que per açò
la mar a terra l'ha gitada. Sapiàu que tendreu que romandre llarg
temps en aquesta illa. I ço serà per causa de temps contrariós que
aviat se torbarà. I us dic que tregueu, més terra endins, la nostra
nau i que cerqueu un lloc on atendarem, esperant la bonança que
retorni.- Els monjos li digueren: -¿En qual manera, nosaltres podrem
viure ni com podrem cuinar res, si no tenim aigua, i en aquesta illa
no hi sabem cap font?- I l'abad els diu: -No us vullau queixar de
res: ¿Creis que és cosa més difícil de fer a Déu donar-vos de beure
que de menjar? Així com us ha donat menjar us donarà beure. Anau
trescant per la illa, sempre cap a migjorn i trobareu una font clara
de bona aigua, i herba al entorn i arrels mengívoles. Preniu-ne a
bastament, tant com menester us sia, però no pus.- I se n'anaren els
monjos per allà on l'abad els havia dit, i trobaren-ho així com
l'abad els havia dit. Aquella nit mateixa el temps se torbà d'aigua
i de vent-pluig i de soroll i tro d'onades vastes. Tres mesos, i
encara més, durà la maltempsada, i passats aquells tres mesos, el
sant abad digué a sos monjos: -Demà farà un bell temps, i també demà
passat i l'altre dia; i serà la mar tan calma que podrem navegar en
segurança, ontocom ens plaurà.- Tal com ho havia dit, aixímateix fou
veritat. D'on, passats tres mesos i quatre dies, el sant donà ordre
de carregar el bastiment de coses de menjar i d'aigua de beure; i
per ell, féu provisió d'herbes i d'arrels, per ço com, d'ençà que
fou ordenat prevere, no volgué menjar ni carn ni peix ni aucell. Ben
estibada la nau de vitualles, alçaren vela i aquesta vegada
prengueren el camí del Septentrió.



XVIII

AQUÍ APAREGUEREN ALS MONJOS TRES POBLES, ÇO ÉS, TRES COMPANYES DE
GENT, I UN DELS MONJOS HI ROMANGUÉ VIU.

I caminant i fent via per la mar, veieren una illa molt llunya
encara d'ells. I l'abad els diu: -Veieu vosaltres aquella illa,
lluny, que jo veig?- I ells respongueren: -Si fa.- I l'abad els
demanà: -I què hi veieu?- Ells digueren: -Nosaltres hi veiem tres
pobles, ço és, tres flotons o sien companyes de gent; i una companya
és d'infants petits i la segona és d'homes joves i la terça és
d'homes vells.- I l'abad els diu solemnialment: -Jo us faç a saber
que un dels nostres germans romandrà en aquesta illa amb un
d'aquests tres esbarts.- Els monjos començaren a demanar-li: -Vulles
dir-nos, mossenyer, qual és aquell qui deu romandre en aquesta
illa.- Sant Brandan els mostrà quin seria aquell monjo qui havia de
romandre, endarrerit, amb una d'aquelles companyes; i aquell monjo
en fou tot pensívol i consirós. El qual era un d'aquells tres
germans qui darrerament anaren en seguici de Sant Brandan i eren
fuits del convent amb peus clandestins i sigilosos. Acostaren-se a
l'illa, la qual era planera, al nivell gairebé de l'aigua de la mar,
sense pedres, sense arbres, sense herba, sense fulla i sense bri que
el vent pogués moure. Molt gran i molt gentil era aquesta illa tota
coberta d'uns com a grans de raïm madur; d'aquests grans uns eren de
groga color, com el topaci; i altres eren vermells, com la magrana;
altres eren blancs com la neu. D'una companya de gent a l'altra hi
havia un espai buit, com un tret de pedra que llança hom. I cascuna
de les companyes cantava amb una dolçor mel·liflua, i quan cantava
la una callava l'altra; i ningú se movia del seu lloc. Quan una
companya havia cantat un vers, l'altra reprenia cantant aquell vers
mateix. I aquest és el vers que cantaven: _Ibunt sancti de virtute
in virtutem et videbunt Deum deorum in Sion_ (Aniran els Sants de
virtut en virtut i veuran el Déu dels déus a Sion).

La companya dels minyons era vestida amb vestidures blanques, d'una
suau blancura de vori o de llet; la companya dels fadrins era
vestida amb vestidures vermelles com la magrana; la companya dels
ancians era vestida amb vestidures qui havien l'apagada flama dolça
dels topacis. I totes aquestes vestidures eren fetes a manera
d'aquells induments que porten els diaques per cantar l'Evangeli.
Quan els monjos errants foren a port, era la quarta part del dia; i
una de les companyes començà de salmejar; i els salms que salmejaven
eren aquests: _Deus misereatur nostri; Deus in nomine tuo salvum me
fac. Credidi propter quad locutus sum. Laudate pueri, Dominum_ (El
Senyor de nosaltres haja pietat; Déu, en el vostre nom salvau-me. He
cregut i per això he parlat. Alabau, infants, al Senyor).

Cantant alternament així s'estaven, quan s'en vengué un gran núvol,
una aubaïna càndida i tendra, com el somni de la terra matinal, com
la boira blanca qui entela sos grands ulls verds oberts a la llum
nova. El qual núvol embolcallà les companyes cantadores i les
sotstragué a l'esguard dels monjos meravellats. Vera cosa és que
sentien el càntic aleshores aunat en un feix únic de veus
melodioses, les quals cantaven: _Te Deum laudamus_, que muntava al
cel deliquiós, malalt d'amor, entre l'encens allanguit d'aquella
boira vaga. Quan fou de jorn, la calitja se va espargir i se va
fondre i la illa romangué vestida de frescor i d'auba. I aleshores
els tres chors començaren conjuntament a cantar: _Deus, Deus meus,
ad te de luce vigilo_ (Déu, Déu meu, per Vós, des que el dia trenca,
són oberts mos ulls).

I fou semblant als monjos, que tenien un gran Anyell blanc el qual
per ells era immolat. I el candor dels núvols matinals, del sol
ixent s'enrogia. I per Ell foren beneïts i d'Ell combregaren. I com
combregaven un per un, cantaven tots els altres: _Hoc sacrum corpus
Domini et Salvatoris sanguinem sumite qui custodiat vos ad vitam
aeternam_ (Preneu aquest Cos i aquesta Sang del Senyor i Salvador
vostre, el qual us guardi per a la vida eterna).

I quan tots hagueren combregat de l'Anyell; la companya dels joves
homs aportaren als monjos un cove ple d'aquells grans que semblaven
de raïm madur, i els digueren: -Portau d'aquests grans al bastiment,
que us seran d'utilitat. Emporteu-vos-ne del fruit de la Illa dels
forts homens, i deixeu-nos aquí el nostre germà, i els altres
anau-vos-en en pau.- En aquella hora, Sant Brandan cridà aquell
monjo a si i li deia: -Dóna'ns tu la pau a nosaltres, i després
veste'n amb aquests joves homens qui et reclamen. Sàpies que en hora
bona ton pare t'engendrà, puix ets estat digne de romandre entre els
estols de gent benaventurada, pel gran mèrit de tes obres bones.- I
aquell monjo amb devoció humil donà pau i comiat a sos companyons. I
quan així ho hagué fet, dient: -A Déu us encoman- l'abad va dir: ¿No
recordes, fill, quantes gràcies ens ha fetes Déu en aquest viatge?
Veste'n en la pau de Déu i prega Déu per nosaltres.- I així fou que
el dit monjo partí en la joiosa companya dels fadrins. Com fou hora
de nona, l'abad comanà a sos monjos que aparellessin de menjar i li
portassin un dels grans de raïm del cove, que volia veure aquella
bella cosa acolorida. I veient-lo tan gros i tan feixuc, molt se'n
meravellà i digué: -Mai no viu ni oí que en el món fos tal natura de
raïms. L'un gra és tan gran com l'altre, i tan pesant; només hi ha
diferència en la color de la pell de cascun gra.- Sant Brandan en
rompé i n'encetà un, i la pell era dura com el cuiro, però contenia
un suc, dolç com la mel, i de gran suavitat d'olor. I partí aquell
gra en bocins i a cascún dels monjos n'hi tocà un bocí del pes d'una
onça. I cascún el menjà i en tingué prou amb aquella onça, que no
els va romandre talent de menjar res pus, en tot aquell dia. I així
mateix hò feren per espai de dotze dies amb els dotze grans del
raïm; i no menjaren neguna altra cosa ni begueren i n'eren sadolls i
sentien sempre seguit en la boca una dolça saboria de mel. Consumits
dotze dies, foren consumits tots els dotze grans. I feien via
incansablement per la gran mar incerta.



XIX

AQUÍ VINGUÉ UNA AU, MÉS GRAN QUE NO EL PAÓ, PORTANT ALS MONJOS UN
RAM D'ARBRE, FULLAT I FRUITAT.

I s'esdevengué que les vitualles els falliren. Sant Brandan comanà
els monjos que suportassin aquella abstinència en pau, segons el
consell evangelical, no massa sol·lícits ni curosos de ço que
menjarien l'endemà; i preceptuà un dejuni de tres dies. Passats
aquells tres dies, a l'hora terça, sobrevengué un aucell, volant, el
qual era gentil de veure més que el paó, i major encara. Semblava
que vengués de la part de la illa, on ells eren estats, ço és,
aquella illa de les tres companyes de gent tan gentilment abillades.
Aquest aucell sí havia en el bec un ram d'un arbre meravellós per la
formosor de la fulla, per la gerdor del ram i per la gentilesa del
fruit, ço és un penjoll o manyoc de raïms molt grossos i cascun raïm
tenia dotze grans, i l'un gran així com l'altre, i eren de clara
color, a manera de pedres precioses. I arribat a la nau aquest
aucell, deposà el ram en la falda de l'abad atònit; i aixecà
novellament el vol. Devotament l'abad Brandan lloà mossenyer
Jesucrist; i a sos monjos digué aquestes devotes paraules: -¿Veis
aquest manyoc? Alegrau-vos i confortau-vos en el Senyor Déu, el qual
no abandona sos amics. Veu's aquí que ric dinar ens ha tramès
després del llarg dejuni. Lloau-lo doncs i regraciau-lo, com
vosaltres sabeu.- Dotze eren els raïms, que l'abad repartí als
monjos, els quals tingueren per menjar dotze dies. I al terme
d'aquells dotze dies, l'abad comanà a sos companyons que dejunassen
i pregassen. I tal com els fou manat, ells així ho feren.



XX

AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA PLENA D'ARBRES FRUITERS I ABUNDOSA DE
TOTES BENANANCES.

Al cap de tres dies, no gaire lluny, veieren una illa, tota poblada
d'arbres de tal frondositat que les branques s'agafaven i
afrenellaven en gran i verda espessura, i tots eren carregats de
raïms com aquells que havien menjat, d'odor i saboria inenarrables.
Tots aquests arbres eren tombats cap a la terra, per la feixugor del
gran esplet. Tot sol l'abad davallà a terra i digué a sos monjos que
l'esperassin dins la nau. I vagà tot sol per la illa. Tants i tants
n'hi havia d'aquests fruiters que aquella clausura era un paradís.
Gaiament els ocells cantaven, i llur cant era un esgranall de perles
pures; i de veure eren tan bells com no pot imaginar l'hom, ni
dir-ho amb paraules. Embriagat per la suavíssima benanança del lloc,
oblidava's Sant Brandan de tornar a sos monjos, els quals amb ànsia
l'esperaven i alerta els ulls i llarg el coll, esguardaven si ja
venia. I de tant en tant, a llurs narius, oberts i àvids, arribava,
portada per l'oratjol, la carícia de la flaire errant de la illa
benaventurada. Aquesta mica d'aura que els afalagava els sentits,
els feia oblidadissos del dejunar i del menjar i encara de
l'absència de l'abad llur, el qual s'era endinsat per la floresta:
trobava belles fonts d'on belles aigües decorrien en riells
musicals, vorejats d'herbes verdes, al tacte suaus, les quals tenien
arrels llargues i blanques, amables al gust i de menjar precioses.
Havent l'abad trescada tota la illa, per la verdesca odorant, volgué
tornar a sos monjos i collí un ram amb totes les fulles i el fruit
de la bella selva fructífera, i el donà a sos monjos dient: -Fills,
bell estar fa en aquesta illa; perquè, davallau de la nau i
atendau-vos i confortau-vos en Déu i fruïu de tots els bens
d'aquesta illa preciosa a on Déu ens conduí.- I en ella romangueren
quaranta dies i quaranta nits, passats els quals tornaren-se
embarcar i s'emportaren dels fruits d'aquella illa tants com en
pogué dur la nau. I, aquest viatge que ara comença, fou per ells de
gran tribulació.



XXI

AQUÍ ELS APAREGUÉ AQUELL MONSTRE ALAT, GRIF PER NOM, I UNA ALTRA
BÈSTIA, I N'HAGUEREN PAOR.

I mentre feien camí, veieren un gran aucell, molt lleig de veure, el
qual ha nom grif. Semblant era que vengués de lluny, contra la nau,
i rabiós, que pareixia que els volgués devorar. Havia nom grif per
ço com era meitat aucell i meitat bèstia. Tenia la boca oberta i els
ulls oberts, i bufava. D'on, els monjos a l'abad amb gran temor
digueren: -Pare, com ho farem, que semblant nos és que ve una mala
bèstia alada per devorar-nos?- L'abad els diu: No hajau temor de
res. Déu ens serà ajudable, i ens en podrem defensar si a Ell plau.-
El bec del grif era tort i les ungles eren tortes i ses ales com els
coltells eren tallants. Mentre s'estaven els monjos en aquest
parlament, s'ajuntà al monstre un altre aucell, qui portava un ram
en la boca, i com fou a l'endret de la nau, deixà caure el ram del
bec, i anà a tombar dins la falda de Sant Brandan. I xisclava i
s'arremia de lluita amb el grif. I tan dura fou la baralla, que el
vencé i el matà, i anà caure no gaire lluny de la barca. I l'aucell
vencedor endreçà el vol vers aquell verd paradís d'on era vingut. Un
dia varen destriar la illa de l'abad Albeu on els calia celebrar
Nadal i Epifania. Així ho feren. I tornaren tot seguit a navegar,
car repòs no tenien mai, sinó en les dites festes, i quan, per
atzar, tocaven a alguna de les illes delitoses.



XXII

AQUÍ TROBAREN UNA MAR CLARÍSSIMA, EN EL FONS DE LA QUAL HI HAVIA
TOTA ESPÈCIE DE VOLÀTICS DEL CEL I BÈSTIES DE LA TERRA.

Una vegada, Sant Brandan havia de cantar missa en la nau, en el jorn
festival de mossenyer Sant Pere, l'apòstol de les mans clavígeres; i
ensems amb sos monjos, veié una mar tan trasparent i clara que els
era semblant que no hi havia gens d'aigua, com fos que clarament
destriaven tot ço que hi havia en el fons: gran diversitat de
bèsties qui anaven per ci per llà, de les quals unes eren grans i
les altres eren petites i els semblava que haurien pogut abastar-les
amb la mà. Encara els era semblant que veien una noble ciutat, amb
palaus cristal·lins i torrelles arborades. Les bèsties semblava que
eren ovelles i cabres, porcs, cans, llops, bous, ases, lleons,
brúfols, onsos, muls, dragons, liofants, gaceles, cérvols. Veient
els monjos que l'abad volia cantar missa, pregaren-li molt
devotament que es volgués abstenir de cantar-ne, no fos que les
bèsties malignes qui eren al fons del mar no ho sentissen i els
fessen damnatge i tribulació. La faç de l'abad empedreïda, que mai
no havia rigut, aquesta vegada s'amorosí del llampec vermell d'un
somriure, tan fonedís, tan fugitiu, que aviat sa cara tornà a la
pristina immutabilitat, i aquestes paraules els digué amb una
gravetat lenta: -Molta meravella em do com sou tan necis i homes de
tan poca fe. Apar que teniu més temor d'aquestes bèsties qui
pasturen pels solatges de la mar profundíssima, que d'Aquell qui és
Senyor del cel i de la terra i d'aquests avencs abismals i
d'aquestes bèsties i d'aquests peixos. Si us esquivàreu d'aquella
bèstia pèssima marina, que semblava que us volgués engolir, i del
grif, i del peix Jasó en l'esquena del qual féreu flamada i ell
s'estava quiet, i de la mala mar i de la maltempsada de quaranta
dies; i encara d'altres perills molt grans: bellament sereu escàpols
d'aquest ramat de bèsties submarines que són, lluny de vosaltres,
més de cinc milles.- Ço l'abad els va dir. I començà a cantar tan
fortament com pogué, i lloava a Déu santament. L'alta veu robusta,
s'escampava pel mar solemnial, i feria els abims i arribava a les
estrelles. I tan tost com començà a cantar, els monstres jussans
alsaren el cap i anaren acudint a l'ofici, uns sota l'aigua, altres
a flor d'aigua. Tan espessos eren com els mosquits que es posen
sobre el vi. Cap d'ells no tocà la nau. Tants eren que on se vulla
els monjos mirassen, no veien més que l'estesa de bèsties i l'estesa
del cel: sota l'aplec monstruós l'aigua despareixia. Com la missa
fou cantada, totes feren gest d'anar-se'n. I la desfilada dels
monstres marins davant Sant Brandan i sos monjos astorats durà vuit
dies.



XXIII

AQUÍ TROBAREN UN BOSC D'ARBRES QUI IXEN DE LA TERRA l TORNEN DINS LA
TERRA, SEGONS EL SOL MUNTI O DAVALLI.

Tan tost com hagueren passada la mar transparent, al cap dels vuit
dies, l'abad cantà una missa. I encara navegaren tres jorns més; i
al cap d'aquells tres jorns, trobaren una illa on era un bosc de
plantes molt amargants, gentil de veure, i molt fullat, i molt
florit i molt fruitat de diverses fruites, de les quals unes eren
grenyals encara i àcides, i les altres eren madures i mengívoles.
I aquest bosc tenia aital virtut, ço és, que al mati, tan aviat com
el sol eixia, sortien els arbres de la terra i a poc a poc anaven
creixent, amunt, amunt, fins a hora de nona. En aquell punt, els
dits arbres, mantenien, esbandida a la llum i a l'amorosa voluptat
del sol, llur cabellera; flonja, estarrufats i drets, sota el sol
vertical ni pujant ni davallant, ni enclinant-se ni decantant-se a
cap banda, consemblants tots ells en fulla i en flor i encara en
fruit. I tan tost com el sol començava a tombar-se cap a Ponent,
començaven també els arbres a enclinar-se cap a la terra, a poc a
poc, seguint el curs del sol, el qual quan era desaparegut en la
immensa gola vermella de l'occident, així mateix els arbres,
ullpresos de la rossor del sol, ja eren desapareguts sota terra. I
és de saber que mentre el sol va sota terra, els arbres hi van
també; i la terra no en roman clivellada del soterrament d'aquells
arbres, sinó closa com si res n'hagués eixit. Oi més, tota aquella
illa és poblada d'herbes belles de veure, i ben olents. I en un
altre indret de la dita illa hi ha arbres molt gentils i de color
varia. I en el cimal de cascun arbre rumbeja un manyoc de fruites,
rodones i llises, d'una color meravellosa d'ésser vista. I eren set
aquells arbres en redol, i eren parlants. I llur parlar sonava suau
i cantant com un cloquer amb set clotxes. I allà prop hi havia set
muntanyes i cascuna era de metall diferent; i hi havia set fontanes
i de cascuna d'elles eixia un rierol, i l'un rierol era d'aigua, i
l'altre era de vi, i el terç era de sang, i el quart d'oli, i el
cinqué de llet i l'altre de mel, i l'altre finalment era de baume.



XXIV

AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA, SUTZA DE CARBONISSA I FUM, LA QUAL ILLA
ÉS DE L'INFERN.

Una volta esdevingué que, bufant l'oratge de la banda de l'Aquiló,
veieren una illa, de prop, la qual tota era plena de una ruïna de
còdols i de roquissar, lletja de veure. No hi verdejava cap bri ni
el vent estival no hi movia l'alegre cabellera de cap arbre. Era
tota negrejant i eixordadora de oficines de ferreria i tota
encombrada de rodam i de martells i d'encluses i de falç i de
seients de ferro i de trepans i de destrals. I dins de cascuna
ferreria hi havia un hom mascarat i brut, com si en fos el mestre
ferrer. I tots aquests ferrers batien l'enclusa amb cops
eixordadors. Bategaven fort les fornals ardents d'un negre foc
espaventable. Veient l'abad aquestes coses, que eren tristes de
veure i temedores, així a sos monjos parlà: -Dolent d'estar, mos
cars fills, és aquest lloc; perquè no voldria acostar-m'hi, tota
vegada que Déu me'n fes mercè.- Havent dit això s'alçà un cap
d'oratge violentíssim qui empengué la nau, incontrastablement, sobre
la ribera desamable, d'aquesta illa, la qual era una gran muntanya,
erecta i negra, sobre el mar. I oïren el buf de moltes manxes
panteixants; i aquell bleixar conjunt sonava horrorós com un tro del
cel. I oïren el batre espès de milia martells sobre les encluses
sonores. El sant abad se signà i s'armà amb el senyal de la creu i
va fer aquest prec humil: -O Senyor Jesucrist, feis-me escàpol
d'aquesta illa, si en plaer us ve!- Havia dit això, quan arribà un
home d'aquella illa, corrent cap a ells; era vell i tenia la barba
molt llarga, i era tot ell negre, com la sutja, i era pelós i hirsut
com l'erissó, i gitava fum pel nas i era tot pudent de sofre i de
petroli. I tot d'una que descobrí aquells servents de Déu torna-se'n
arrera cap a la negra oficina. L'abad senyà's encara devotament, se
comanà a Déu i va dir a sos monjos: -Alçau, mos fills, més alta la
vela i remau més fort i anem-nos-en d'aquesta illa, que mal estar hi
fa.- I com va haver dit això, encara es presentà a la ribera un
altre mal vell, barbat, el qual duia en les mans unes grans
estenalles i una massa de ferro ablamat, la qual tota espurnejava,
així com espurneja el ferro bullent, tret de la fornal i sebollit en
l'aigua. I com fou arribat a la vorera, llançà la massa i les
estenalles contra els monjos; però a Déu plagué que no els va fer
mal, i el cop anà a caure devés una milla, més enllà, en l'aigua,
sense naframent. I quan tocà l'aigua, començà l'aigua a bullir, com
una olla al foc. I tantost comparegueren a la riba homens negres i
més homens negres, brandant cascun semblants estenalles i sengles
masses roents, que llençaren contra els monjos. I s'espandí una gran
fumera, pudenta i feixuga, qui endolà i torbà l'aire. I la mar feia
remor de bull singlotant, com una gran caldera. I l'aigua de la riba
tota era abrandada i cremant, de manera que semblava que tota la
illa feia flama i fum. Tres dies, aquest incendi tenebrós durà. I
mentre els monjos anaven vorejant la illa eixordant i fumada, oïen
udols i vasta cridadissa de molta gent, i infestava'ls el nas una
intolerable pudor. L'abad confortava els monjos fugitius i els deia:
-Hajau fiança, mos fills, i no temor, car les armes de Déu, són més
poderoses que les armes del món. A saber heu, que som en les parts
de l'infern i aquesta illa és una de les seues illes.- Encara l'abad
parlava, quan sentiren una veu qui sonava molt planyívolament i
deia: -¡O Sant pare, servent de Déu i son amic, prega per mi,
miserable! Sàpies que jo som aquí per força i no de grat; i volenter
amb vosaltres vindria, però no puc, ai las i dolorós! En mala hora
fui nat en el món mesquí, el qual és ple d'enganys i tribulació.
Estret so de tota part, i no sé qui és qui m'estreny; ni quina cosa!
Turmentada serà ma vida d'ací en avant perdurablement.- Els monjos
romangueren, d'aquests clams, enfellonits i consirosos i invocaren
la divinal misericòrdia, que no els fassa anar mai al lloc de
l'eterna dolor. Miraven vers la illa i descobriren l'home planyívol
qui feia el dol i plant, el qual era menat al turment; i oïren unes
veus qui deien: -Al foc, al foc!- I altres deien: -A l'aigua, a
l'aigua!- I altres deien: -Pica, pica!- I altres deien: -Martell,
martell!- I altres deien: -Corda, corda!- I altres deien: -Muira,
muira! Muiren tots els nostres enemics, ço és, els servents de Déu.-
I en aquell punt, tota l'aigua de la mar se començà a torbar i
moure; i després s'ablamà i feia gran flamada i grans brases de foc.
I l'olor de socarrim era gran, infecte mesclament de sofre encès i
d'oli de pedra. I per aquest fum i per aquesta pudor no sabien els
monjos on eren ni sabien on anar. I encara sentien veus que deien:
-Rosteix, rosteix; bat, bat; talla, talla; sega, sega; estreny,
estreny!-

L'endemà, tot fent camí, aparegué als monjos una gran muntanya vers
ponent, dreta en mig del mar, la qual, en la banda que mirava al
Septentrió, se cobrí tota de núvols. I en aquesta illa, veien-s'hi
diverses alimanyes, ço és, onsos, porcs, cérvols, cavalls, ases; i
de la cuculla de la muntanya eixia gran fum. Volent així mateix
esquivar aquest lloc, un cap d'oratge sobtosament, els empengué prop
de terra. La ribera era escarpada i molt alta; i, del cim de la
muntanya, decorria a la mar un riu de sang viva. Un dels monjos
volgué eixír de la nau i saltà sobre una seca. I tan tost hi fou, se
sentí pres, i començà, altes veus, a cridar i a dir: -¡Ai pare sant,
en mala hora m'allunyí de la teua companya! Pres som i no sé per
qui; i embargat de tornar a vosaltres!- L'abad sí, esguardava aquest
monjo, i veia bé qui era que l'havia pres, i veia'l menat per un
home negre, amb els dimonis, al lloc del turment. I veié encara com
fou engolit per la boca d'un dragó qui havia vuit caps. I aquesta
vegada l'abad digué: -¡Ah, malanat mon fill! I per què vares nèixer?
¡Par-me que a tal lloc ets vengut per culpa de tes males obres!- Un
vent fort allunyà la nau de la visió dolorosa, la qual navegà vers
migjorn. La ruta per estones s'anava asserenant. I al terme dels set
dies, pogueren refrescar els ulls, sollats de les infernals
negrures, en la blava regor puríssima del cel i de la mar.



XXV

AQUÍ ELS APAREGUÉ JUDAS, EN EL MAR, DALT D'UNA SECA.

Set dies anaren navegant per aquella vasta serenor de la llum i de
l'aigua -llum diamantina, aigua de crestall,- quan petita i
llunyana, sobre la planície equòrea, que començava a tremolar amb
folleig d'onades, veieren una figura així com d'home assegut, dalt
d'un penyal. I més enfora d'ell, havia-hi una vela, ampla com una
xarxa la qual era penjada entre dues forques, aletejant i drapejant,
a l'aura i al respir del mar desert. I semblant era que aquest home
fos per les ondes bressolat, com una nau desemparada. Altres monjos
deien que no era home allò, sinó que era un gran aucell. I d'altres
pensaven que era una barca menuda. I l'abad, oint tantes coses i tal
desavinença, els respongué i els va dir: -Deixeu-vos de raons, mos
fills, i endreçeu allà la barca a aquell lloc que veim i sabrem què
cosa és aquella.- I quan hi foren prop, veieren que allò era un home
tot nuu i hòrridament pelós, i deformat dels altres homes, el qual
estava assentat sobre una gran pedra. Les onades de la mar l'anaven
tapant i destapant, i l'aigua-sal, per l'horror dels flancs peluts,
regalimava. El drap, banderejant al pàlpit de l'oratge, vigorosament
atupava els monjos, pels ulls i pel front. Molt se meravellaven tots
d'allò que veien; i Sant Brandan començà a parlar i va dir: -En nom
de Déu totpoderós i en nom de Jesucrist son Fill, i en nom de
l'arcàngel Sant Rafel qui encadenà el dimoni en el desert, jo't
conjur perquè em digues qui ets tu, i per quina causa aquí estàs.
Semblant m'és que fas aquí molt aspra penitència i que gran mèrit ne
deus haver. Dígues-me si ets viu o si ets mort i fins a quan aquí te
cal estar.- Aquell monstre humà, enrocat i inundat pel ritme altern
de les onades respongué en eixa manera: -Jo som mort i no viu. Jo
som Judas de Karioth qui mon pare vaig occiure a cops de pedra, i
tinguí ma mare per muller, més no ho sabia, i vaig jaure amb ella
llarg temps i n'haguí d'ella molts fills. I fui gran mercader i
falsejava totes les mercaderies, i atresorava diners i donava diners
a usura, i draps i blat. I fui gran lladre i encara fui apòstol de
Jesucrist, el qual me féu reboster de sa companyia i guardador de
totes coses que li donava hom. I per ço que pogués mantenir mos
fills que a una altra part tenia, Jesucrist m'atorgà potestat de
pendre el deume de tota cosa, i que a mos fills lo trametés; i jo ho
feia així. I per ço com Maria Magdalena féu tan pròdiga despesa de
l'ungüent, amb el qual ungí el cos del Crist, embaumant-li el cap i
els peus, un cap-al-vespre, en casa de Simó el llabrós on portà el
dit ungüent que li havia costat tres cents diners d'argent, que
havia contats un per un sobre el taulell del perfumer, jo en fui
molt despagat i dolent pel deume que me'n pertanyia i no podia
haver. I no em sabia resignar a la pèrdua d'aquest deume; i fiu
resolució de cobrar-lo i fiu pensament de trair mon Senyor Jesucrist
i lliurar-lo per trenta diners, i així cobraria el deume dels tres
cents diners, el qual havia perdut en la despesa del dit ungüent.
Mai no haguera cregut que aquest afer finàs de tan mala manera, ni
que gens de mal n'hi hagués pogut esdevenir. Jo em feia aquest
pensament: «Bé sabrà Ell, per la sua gran saviesa i virtut,
esquivar-se gentilment de llurs mans». Aquest pensament m'enganà.
D'on, quan jo viu de cert que Jesús era condemnat de tot en tot per
Pilat i que tenia de pendre passió i mort, fellonia n'haguí i
tristor greu de ço que li era esdevingut per ma causa. I llancí
aquells trenta diners qui ja'm cremaven les mans, i, altes veus,
vaig proclamar ma culpa. Veient que aquesta confessió no em donava
conhort, així com home irat qui fuig a mal senyor, desesperat de
perdonança, comprí una corda i a un arbre em pengí, així com hom amb
els lladres acostuma. Aquesta, mica-mica de consol que veieu que
tenc, no el tenc per mon mèrit, sinó per especial mercè que Déu m'ha
feta; ni aquest roc és per mi lloc de penitència i càstic, sinó lloc
de perdó i d'alguna apariència de refrigeri, la qual cosa Déu obra
envés de mi cascun diumenge, segons la multitud de les seues
misericòrdies. Avui és diumenge, i per això, m'haveu trobat aquí. I
m'apar que quan estic dalt d'eixa seca, som en el paradís. Aquesta
pedra rònega em dona més consolacions que no m'en donarien tots els
delits mundanals junts, com ara, delicat menjar, jugar, ballar,
cantar i bon beure i amb belles dones folgar i trobar tresors davall
terra i ésser sublimat en honor i senyoria. I tot ço és per la
grandíssima paüra que tinc de les cruels penes i dels turments que
sofresc i que esper sofrir, ai las! aquesta nit mateixa, i tota la
setmana qui ve, fins a l'altre diumenge i totes les festes de Nostre
Senyor Jesucrist i de la seua Mare dolça. Per amor d'Ella, Ell fa
moltes gràcies a tot hom, ço és, als vius i als morts. D'on sapiau
que jo m'estic dalt d'aqueixa seca cascuna dominica i cascun Nadal
fins al jorn festiu de l'Epifania; i al jorn sant de la Pasqua fins
al compliment de la Cincogesma i en les quatre festes de Santa
Maria, la qual és font flum i mar de pietat; ço és, el jorn de la
sua Nativitat, i de la sua Anunciació, i de la sua Purificació i de
la sua Assumpció; i encara, el dia de Tots Sants. I jatsia que sigui
en aquesta figura que em veieu, sabreu que jo crem tot i som així
com a plom roent en la fornal. I quan no som aquí, damunt aquesta
seca, de jorn i de nit estic en el negre cor d'aquella muntanya
negra, que veieu que endola de fum la festa de la llum. I encara
sabreu que en aquella muntanya hi està Leviathan amb tots els seus
cavallers i tots pateixen penes diverses. Jo hi era en aquell lloc
quan fou engolit el monjo, vostre germà, qui amb vosaltres navegar
solia. I quan va caure en l'infern, l'infern va fer demostració
d'alegria gran; perquè el foc s'arborà més i eixí més fum i
s'escampà la bavarada més pudenta. I així es fa cada vegada que hi
entren les ànimes dels pecadors i el gran dragó bocabadant les
devora. Ja sabeu, doncs, qui som i perquè aquí m'estic i m'hi tenc
d'estar fins al jorn del judici, i en quina manera som infernat i
cruciat amb Pilat i amb el rei Herodes, i amb Anàs i amb Caifàs els
quals amb mi pateixen i em fan pagar el traïment que fiu del cos de
Nostre Senyor Jesucrist. Per tal com sé que vosaltres sou amics de
Déu, de part de Déu, us conjur, el qual és honrat Senyor omnipotent
i redemptor del món, que us digneu pregar a Ell per mi, per ço que
em vulgui deixar estar aquí fins demà; que els dimonis no em puguin
menar a la llur heretat, que amb tan vil preu perdurablement he
comprada.- Sant Brandan així li respongué: De ço que tu em pregues
sia ço que Déu vol. Anit tu no sentiràs ninguna altra pena, fins a
demà, al llevant del sol.- I encara més li demanà Sant Brandan:
-Vulles-me dir ¿per què estàs damunt aquesta pedra? I ¿de què et val
aquest drap qui et venta? Ni ¿per què ací estan aquestes dues
forques de ferro?- Judas per semblant manera respongué: -Aquesta
pedra és el guardó d'una bona obra que fiu. Aquesta pedra és aquella
que jo vaig posar en un clot, ple de fang, que hi havia en mig d'un
camí, per ço que sense perill hi poguessin posar els peus aquells
qui passaven pel camí; això fiu ans que fos apòstol de Déu. Aquest
drap que és aquí i em venta de lluny, és perquè jo en doní un de
consemblant, a un pobre mesell, quan jo era camarlenc del Senyor, i
per ço com el drap no era meu, més sí era del Senyor i dels
apòstols, m'està una mica lluny; i el vent que fa no em refrigera,
ans el seu bandereig m'assota sovint. Les forques de ferro que veieu
són aquelles que vaig donar als preveres del temple de Salomó per...
- Així parlava Judas quan la llum minvant del jorn qui sobre la mar
s'aclucava, sobtosament s'entenebrí amb una espessa voladúria
d'ales. Del lleig esbart nocturn, la pedra i el precit qui estava
dalt la pedra, en foren de tot en tot coberts. La multitud alada,
tota quanta, s'arremolinava entorn de Judas, i deia fort i amb veu
de plant: -Allunya't de pressa de nosaltres, o servent de Déu, i del
lloc on estàs; car, nosaltres per causa de la teua proximitat, no
ens podem acostar a aquest companyó nostre, el qual és damunt
aquesta seca, ni ens en podem anar, si tu no t'en vas prest. I no
som gosats de comparèixer davant la faç del nostre Senyor Llucifer
si no li presentem son gran amic Judas, el qual traí el Senyor dels
Senyors. Ver és que tu ens has frustrada l'ocasió de fer presa en
ell i de donar-li els cops de dent i mossegades que havem en costum
de donar-li. No li sies aquesta nit ajut ni valença, jatsia que ell
t'ho haja pregat.- L'abad féu de resposta: -Jo no el defens, però el
Senyor havia consentit que ell aquesta nit tingués gràcia, i fos de
vosaltres defensat de qualsevulla pena i mal que li vulguésseu fer.
- I talment contestaren-li els dimonis: -¿Com pots tenir voluntat
d'aidar-lo, enc que te n'haja conjurat en nom del Senyor, sabent que
ell traí al Senyor?- L'abad digué amb imperiosa comanda: -En nom del
Senyor Jesucrist jo us conjur que no li fasseu cap mal aquest
vespre.- Sant Brandan tota aquella nit perseverà en oració; i els
dimonis no gosaren tocar-lo. Passada la nit, a sol ixent, el sant
abad comanà a sos monjos que arborassin i metessin vela alçada. I
tan tost com recomençaren el camí, d'una gran multitud de dimonis,
semblants a minyons, petits i tenebrosos, la faç de l'abim fou
coberta. I tots cridaven i deien amb veu molt dura: -Veste'n en mala
ventura, enemic nostre, servent de Déu. Maleït sia ton viatge; i la
teua arribada i el teu departiment, i maleïts sien tots els teus
camins per terra i per mar. Tots aquests blasmes et deim per ço com
el nostre príncep, aquesta nit passada, fortament s'és enujat i ens
ha fet turmentar molt asprament per ço com no li hem portat aquest
maleït catiu, que la teua preguera defensava. I el sant abad així
els respongué: -A mi no em podeu noure. Aquell qui us maleesca, sia
beneït.- Respongueren-li els dimonis: -Sàpies que serà doblat el
patir d'aquest Judas malaurat, durant set dies, per ço com tu li has
valgut aquesta nit passada.- I l'abad talment respongué: -No teniu
tal potestat ni vosaltres ni el vostre príncep; ans serà ço que Déu
voldrà. Per la supèrbia vostra i per les vostres menaces us man, en
nom del Senyor Jesucrist, a vosaltres i al vostre príncep, que no el
fasseu patir més del que acostumau.- Així, manant el sant pare, i
els dimonis repugnant, la barca s'allunyava, fins que es feren
fonedisses, en la remota blavor, la pedra i Judas qui era dalt la
pedra, al qual amb insolent gatzara i soroll a l'infern se'n
menaven. I Sant Brandan seguia navegant cap al migdia, lloant Déu
devotament.



XXVI

AQUÍ TROBAREN LA COVA DE SANT PAU EN UNA PETITA ILLA.

Al terç dia que navegaven, aparegué'ls una illa petita dins el
migjorn. Tan tost com els monjos la veieren, començaren a remar
fortament per arribar-hi. I quan ja hi eren prop, Sant Brandan,
compadit del greu afany, els va dir: -Fills, no us vulgueu així
fatigar ni els vostres membres cansar, que prou lassitud sofríreu
des de que ens eixírem del monestir. A saber haveu que set anys
seran passats, aquesta Pasqua qui ve, que començàrem el pelegrinatge
vers la terra de veritat i de promissió, ço és, la illa dels Sants.
Aviat veurem complit el nostre desig, perseguit amb tanta
longanimitat i per tal enderivell i tan greus errors de navegació,
per les senderes inescrutables de la mar; i després, sans i saus
retornarem al monestir. Encara abans, s'és mester que trobem i vegem
Sant Pau ermità, servent de Déu i home espiritual, el qual setanta
anys fa que mora en aquesta illa, per fer penitència, i no ha menjat
res cuit al foc de quaranta anys ençà, ni ha portat vestidura sobre
son cos. A saber haveu, que els trenta primers anys fou
meravellosament nodrit per un peix de la mar, que el Senyor cada
tres jorns li trametia.

Inaccessible i esquerpa de ribaltes era aquesta illa, i en treball i
afany s'estaven els monjos, cercant port per pendre terra. Aquesta
illa era una muntanya alta, amugronada i rodona, el cim de la qual
era nuu, sense herba i sense arbres. Tant i tant voltà la nau, que a
la fi trobà una cala molt estreta; tan estreta que la nau a penes hi
pogué enfonzar el bec. Anar per la dita muntanya era perillós; i
Sant Brandan digué a sos monjos: -Esperau-me aquí i no us en aneu
fins que jo sia tornat, que a vosaltres no és lícit venir-hi ni
torbar la soledat inviolable d'un penitent, sense la seua llicència.
És aquest Sant Pau que us he dit. D'ençà que ell s'està aquí mai no
ha rebuda la visitació d'home nat; jo seré el primer; i, si tant és
que sia possible, vosaltres amb mi també el veureu.- I començà a
muntar, rost amunt del puig, i els monjos dins la nau l'esperaren.
Quan el sant abad fou arribat al cim, començà a mirar per tot arreu,
i veié dues esplugues, ço és, dues habitacions davall terra; i l'una
espluga era orientada vers el llevant i l'altra vers el ponent.
Davant l'espluga orientada a llevant n'hi havia una bella font;
d'una clivella de penyal rajava el fil d'argent de l'aigua viva,
gemegós i fràgil, el qual després d'alegrar un rierol brevíssim,
s'escolava en la gola negra d'un avenc. Quan Sant Brandan fou prop
de l'espluga de la banda de llevant, eixí a la boca de la caverna un
ancià, qui li sortí a camí i li digué aquest vers de salutació: -
_Ecce quam bonum et quam jucundum habitare fratres in unum_-
Entengué Sant Brandan el misteri d'aquella salutació, i tornà arrera
a la nau a cercar sos monjos per ço que ells poguessen veure
aquelles estranyes coses i meravelloses, i de la penitència del
servent de Déu en fossen exemplificats. I com tots foren al cim,
davant la bauma on vivia el solitari, aquest eixí i un per un els
donà pau a tots i a tots pel propi nom anomenà, i digué: -Siau els
benvinguts!- En oir els monjos aquestes paraules, i en veure aquell
ancià tan aspre de cabells i barba i de pels blancs i de pels
llargs, fortament se'n meravellaren. Altre vestit no portava sinó la
garrigosa horror d'aquesta cabellera i aquesta barba que, en ròssec
de malesa secular, arribaven fins a terra, darrera de la qual només
apareixia l'esguard viu, la punta diamantina dels ulls. La boca i el
nas eren desapareguts en la selva salvatge. Ses mans eren ganxudes
així com a peus de gall, per la horrorosa llargària de ses ungles. I
a manera de les bèsties no portava sobre la pell sinó aquella
vegetació de pel, hirsuta i blanca, com un roure nevat. De
contemplar aquest magnífic solitari, Sant Brandan s'entristí i a si
mateix amb muda veu parlava: -Ah, las, mesquí! I jo qui duc sobre ma
delicada pell, hàbit tou de monjo, qui m'afalaga el cos i me
l'escalfa! ¡I encara sota mi i sota mon manament hi ha monjos qui
porten el mateix hàbit i professen la mateixa orde! I em creia, amb
això, fer penitència i plaure a Déu. I ara he trobat aquí un
veritable servent de Déu, el qual és home com els altres, mes és en
divers estament dels altres, pel lloc on viu i per l'hàbit que
porta. I jatsia que molt vell, per llargs anys ha viscut en el
clivell d'una pedra, com l'eriçó, i no beu vi ni menja pa ni toca
cap vianda al foc cuinada i encara és bell i fresc i està sa i net
de cos i d'ànima, florit d'anys antics, com un ametller de gebre.
I mentre aquestes coses d'humilitat pensava, el solitari li digué: -
O Sant Abad i reverenciable, bé deus ésser alegre i consolat en Déu,
veient i coneixent i remembrant tantes meravelles com Déu t'haurà
mostrat en el tan llarg pelegrinatge i és ben segur que Déu t'haurà
fet veure coses de prodigi singular que a ningú més del món haurà
mostrades. De veure'm a mi, conceberes pensament que no eres digne
de portar hàbit monegal. Aquest sentiment teu és de bondat i
d'humilitat excessiva. Sàpies que tu ets monjo i encara més que
monjo, puix la majoria dels monjos no treballen, però tu en treballs
variats t'exercites, i endures aspres fatigues tot dia, amb les mans
remant, amb el cor i amb la llengua orant, i amb el pensament
sol·lícit abrigant els monjos qui amb tu naveguen per ço que arribin
a port de salvació. ¿No saps que tu ets anat set anys complits per
la mar, ara d'ací ara d'allà, sostenint paüres greus i tribulacions?
D'on la teua vida és bona i útil i santa i justa. I jo, ai las
catiu! aquí m'estic dalt d'aquest roc, com un aucell, com ha costum
de fer el corb. I per tal com vaig nuu i no res em cobreix la carn
sinó mos cabells i ma barba i les cerres de l'esquena, a manera d'un
ors, és cosa de paüra veure'm.

Aquí Sant Brandan, amb humilitat graciosa, demana-li com havia nom i
de quin ordre monàstica ell era estat ans de fer aquesta penitència.
El solitari respongué talment: -Mon nom és Pau; i jo de ma minyonia
ençà fui nodrit en el monestir de l'abad Patrici, el qual fo sant
hom. En aquell monestir vaig estar-hi cinquanta anys i era mon ofici
guardar el cementiri i el claustre dels monjos; com ells morien, jo
els aidava a soterrar. Un dia s'esdevingué, com jo estava en aquell
lloc i deia mes oracions, que em va venir a trobar el meu degà i em
va dir que un dels monjos germans era mort, i que era mester que fes
una sepultura per enterrar-lo i me mostrà el lloc on l'endemà havia
de cavar-la. I com la nit fou vinguda, aparegué'm un hom ancià que
jo no coneixia i me va dir: -Germà amic, jatsia que el degà t'haja
manat cavar una fossa per sebollir un mort, tu no la cavis per ço
com aquell lloc que t'assignà és d'altri, encara que tu ho ignoris.-
Jo el mirava i no coneixia qui fos ell, i li vaig dir: -Mon pare,
qui sou vós?- Ell me respongué: -¿I què és això que no em coneixes?
No som jo Patrici, el teu abad?- Jo vaig respondre: -A mon abad bé
el conec; i si fósseu vós, bé prou que us coneixeria! ¿Com sou
Patrici, si no ho semblau?- I ell encara digué: -Sàpies que jo som
Patrici; i tu no em coneixes per ço com som mort i no viu. Ahir vaig
passar d'aquesta vida i ja no som d'aquest món. Bell estar hi fa en
l'altra vida, perquè jo en som ben content. Bé ho saben tots els
altres monjos. Albeu té d'ésser l'abad, i serà bon hom i de santa
vida i amic de Déu.- I encara més em va dir: -Aquell lloc senyalat
pel teu degà per cavar-hi ma fossa, sí és el meu i de mon cos; pèrò
altres l'han de cavar i no tu. I dic-te ço, que als altres no ho
digues. A saber has, que no plau a Déu que tu estigues més temps en
aquest monestir ni en aquest ofici, i demà al matí faràs ço que ara
et diré: Com matines seran resades, en nom de Déu ves-te'n a la
vorera de la mar, i allà trobaràs una barca menuda amb tots sos
aparellaments, i hi entraràs dintre en nom de Déu, i deixa-la anar
on Déu vulgui. Ella, en pocs dies, te conduirà, per la virtut del
Sant Esperit, a aquell lloc on tu deus fer aspra i dura penitència.
Allà moriràs, quan Déu voldrà. Aquell lloc és molt solitari i
estrany de veure, i té prop el paradís terrenal; i moltes coses del
paradís terrenal veuràs que et seran de gran consol. Està segur de
que hauràs final salvació. I tens apariat un lloc molt delitós i
bell on seràs introduït en l'altra vida.- I quan m'hagué dit això,
jo no el viu pus ni me'n recordo de com se departí ni a quina banda
anava. Perquè jo romanguí tot consirós i pensiu, tota aquella nit; i
l'endemà, en complir el manament de l'abad Patrici, no fui peresós
ni lleguiós. Me n'aní a la vorera de la mar i hi trobí una barca
molt menuda amb sos rems i amb ses veles teses. D'aquesta manera, en
nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit, així com m'havia comanat
mossenyer l'abad Patrici, entrí en la nau, i cert de les paraules
que m'havia dit, em vaig confiar a la mar incerta. La nau partí del
port. Vaig pendre un rem en cada mà i comencí a vogar vers aquella
part on la proa apuntava, ço és, vers les partides de llevant. I la
nau, abandonada a noure i empelagada, em portà primerament per unes
aigües verdes, després per unes aigües rojes i finalment per unes
aigües traluzents de diamant. Tres dies fui com encegat per
l'esplendor de les vastes aigües lluminoses. I trobí un puig rodó i
alt, que arborava dins el cel serè l'arduïtat de sos flancs coberts
de boscatge; ço és, aquest puig on som. Volenterosament la nau se
n'entrà per una cala estreta, on prenguí terra. I a Déu m'encomaní,
i doní un cop de peu a la barca, la qual partí, ben aviat, vers
aquella part d'on era venguda. Jo em vaig posar a trescar l'illa, la
qual en set jorns l'haguí trescada tota; i al jorn setèn muntí en
aquesta cima, on hi ha el planell i l'alt bell-veure i les dues
esplugues i la bella font. Jo vaig escollir, per habitació, aquesta
balma oberta a llevant, i en pendre'n possessori en nom d'Aquell qui
dóna un cau a les volpelles, vaig dir aquells mots del Salmista:
«Aquest és mon repòs perdurablement; en aquesta cova habitaré perquè
l'he escollida.» El primer dia que hi era entrat vaig estar-m'hi
fins a l'hora nona; i com fos que tingués fam vaig sortir a fora i
comencí d'esguardar a mon entorn. Llunyana i petita vaig veure que
s'anava acostant una nau, la qual corria cap a la ribera, i allà
s'aturà. Ningún mariner no la comandava; ans em donà de parer que hi
havia dintre una bèstia; perquè jo, a grans gambades, davallant del
cim, vaig córrer a la riba i coneguí que la bèstia era un peix el
qual tenia quatre peus i estava dret sobre els dos peus de darrera;
en la boca portava un foguer i amb els peus de davant un manat
d'encenalls i d'herba, per esca del foc. Jo, veient això comencí a
pensar aquella cosa què significaria. I mentre aquest pensament me
tenia en treball i en perplexitat, el peix saltà a terra, àgil i
viu, i començà a caminar per la vorera, pendís amunt, cap a
l'espluga; i quan fou al davant de la porta de l'espluga, llançà
totes les coses a terra, i començà a cuetejar, així com peix fora de
l'aigua i a moure convulsivament el cap i la cua, i morí. Jo em vaig
pensar que era Déu aquell qui em trameté l'estranya missatgeria; i
em semblà que havia d'encendre foc i coure aquell peix i menjar-lo.
Així com Déu me significà, així fou fet. Dels tres bocins amb què el
peix fou partit, vaig menjar tres dies. Al dia quart, quan ja no
tenia romanalles ni relleu del peix, a hora de nona, viu acostar-se
aquella mateixa nau, la qual a ma fam com l'altra vegada puntualment
proveí. D'aquesta manera, Déu, durant trenta anys m'alimentà. I en
aquells trenta anys mai no haguí set, sinó al diumenge a l'hora de
terça. En aquesta hora, sota el broll de l'aiguaviu, havia-hi una
copa de crestai, la qual era plena d'aigua, que jo bevia, amb acció
de gràcies. Aquell bé de Déu regava l'eixutor de mes entranyes
àrides, qui no tornaren a sentir set fins a l'altre diumenge, a hora
de terça, quan la copa novellament compareixia. Passats aquests
trenta anys, Déu m'envià altre manteniment, del qual no us diré cap
paraula.- I havent dit això, donà'ls comiat i afegí: -Seguiu, si us
plau, el vostre viatge; car ben tost hauran compliment els vostres
incansables desigs, qui del monestir us tregueren. Anau-vos-en que
jo tinc de dir mes Hores i recitar les mies oracions. Déu sia amb
vosaltres. Amen.



XXVII

AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA EN LA QUAL CASCUN ANY CELEBRAVEN LA
«CAENA DOMINI» I EREN VISITATS PEL PROCURADOR.

Com fossen totes aquestes coses passades, l'abad Brandan no volgué
pus cercar aquella illa, ans tornà-se'n a la nau amb sos monjos i hi
entrà dins i començà a navegar amb vigoria. I a Déu plagué que al
cap de pocs jorns, un vent el conduí a una illa on ja eren estats
altres vegades. Allà hi havia aquell fontanal tan bo, del qual
havien costum de treure l'aigua i omplir-ne tots els vasos pel llarg
viatge. I passades les festes pasquals, el procurador dels pobres,
el qual era amb ells, segons l'anyal usança, talment parlà a Sant
Brandan: -O senyer pare, entrau en nau ivassosament amb els vostres
monjos i ompliu els vaixells d'aigua d'aquesta fontana.



XXVIII

AQUÍ EL PROCURADOR DELS POBRES DE CRIST S'AJUNTÀ ALS MONJOS I ELS
MENÀ AL PARADÍS I S'HI VA ESTAR AMB ELLS.

I encara digué més el procurador: -Jo vull esser el vostre companyó,
i menar us vull i conduir a aquell lloc on teniu voluntat d'anar;
car sense mi, no podríeu mai trobar la terra vertadera de la
promissió dels Sants. En veritat, jo sé que a Déu plau que vengui
amb vosaltres per donar-vos endreçament i portar-vos, d'ací d'allà,
per aquell paradís de les delícies, lo qual Déu ordenà en la terra
al bell mig del món i hi allotjà a Adam, el primer home, i féu-lo
guardià i senyor de tot ço que hi havia dins, exceptat un arbre que
Déu volia per Ell: tants n'hi havia donats dels altres, que
bellament li hauria pogut guardar aquell per Ell, emperò, no ho
féu.- Ço digué el procurador.

L'abad muntà a la nau amb aquest home i els seus monjos. I com ell
entrava en la nau, el darrer de tothom, tots els aucells d'aquella
illa, petits i grans, ajustaren-se a la ribera, per al comiat. D'una
randa d'ales viva era plè l'aire, i d'una lleugera tremolor de vol;
car els uns voleiaven, esquius i lleus, i no eren gosats de posar-
se; altres, vinclaven els rams amb llur alada lleugeresa, espessos a
manera de fulles, mig florint i mig volant, eixerits i brunzents i
arraïmats. I tots començaren a cantar meravellosament i a la una; i
d'aquella cantoria tothom n'era joiós i consolat, i no els bastava
cor per abandonar la ribera alada i sonora. I el bon home insistia
en dir: -Hissau veles i anem-nos-en a la bella ventura.- I com
començaven a desplegar veles, arribà encara un gran esbart d'aucells
blancs com la neu; i uns eren menuts menuts com a mosques, i altres
una mica més grans com abelles i altres encara més crescuts com les
buscaroles; i volaven i revolaven, i muntaven i davallaven, sense
aturai ni repòs, i cantaven a manera d'homes i de dones i d'infants
i suavíssimament deien aquests versets: _Dominus prosperum iter
faciet illis in tempore et implebit desiderium illis; spes omnium
finium terrae et in mari longe; laetamini in Domino et exultate,
justi, et gloriamini omnes recti corde. Gloria Patri et Filio, etc._
(El Senyor prosperarà els llurs camins i complirà llur desig;
esperança de tots els termes de la terra i en les llunyanies de la
mar; alegreu-vos en el Senyor, els justos, i exulteu i gloriegeu
tots els dreturers de cor).

I cantaven alternant aquests versets en tal manera que quan cantaven
els uns romanien callats els altres. Finit aquest cant preciós, Sant
Brandan i aquells qui amb ell eren, començaren de navegar fortment
cap a Llevant; i quan els veieren partits, els aucells així mateix
se n'anaren. I la nau errant tocà un dia la ribera i entrà en el
port d'aquella illa, on sojornava el procurador. I en entrar-hi,
tots començaren a cantar _Te Deum laudamus: Te Dominum..._ I el
procurador fou el primer d'eixir de la nau i de saltar a terra, i
detràs d'ell tots els altres monjos. Quaranta dies s'estigueren en
aquella illa del procurador, el qual copiosament sadollà de totes
coses bones i els acompanyà per totes aquelles riberes, d'on era el
guardià, i els mostrà tota quanta cosa hi havia plaent de veure. La
bella aigua decorrent, entre l'herba verda que s'abellia a sa
carícia lliscant, passava cantant sa fresca cançó rodoladissa. El
cel, aquí, més rioler i ample, vestia el camp d'una claror purpúrea.
Enflairava l'ambient odor d'estepes i garriga i de terra flonja,
humida i núbil. Mesclaven els balsàmics alens la sàlvia i el romaní,
la menta i les violes, la murta i els lliris. Sospiraven perfum,
adesiara, els tarongers deliquiosos. Els fruiters hi eren
agegantats, esponerosos salvatgement, i de totes maneres; i en les
branques llurs, en companya i pau regnaven ensems la primavera en
flor i l'autumne d'or. Eren perennalment poncellats i fruitats i
fullats, pruneres i pomers. A la vora dels torrents, codonys
autumnals i cireres de maig mesclaven sang amb ivori. Els préssecs i
els albercocs, mostraven entre la verdor, llurs galtes odorants i
vellutades. Els garrofers rodons, sota la volta immensa de llur
brancam, abrigaven els castanyers hirsuts, rodons felinament i
estarrufats. Del pas dels monjos estranys en fugien esquivament les
bestioles. Sospeses d'un fil d'or, espaumades de l'embriagament,
dins la voluptat del sol tebi i dels aromes, gronxàven-se les
tarantes, que en veure els viatgers s'enfilaven branca amunt.
Corrien a amagar-se els grills, que amb llur monocordi nocturnal,
fan la solitud sonora. Els rams eren plens d'aucells, qui
dulcífluament cantaven. Si altre paradís no hi hagués, sinó aquest
dels aucells cantant, ja a bastament seria per emparadissar i
beatificar aquell qui els sentís. Les perles de música que esgrana
el rossinyol, la veu d'argent i seda de la merla, ni el doll de
notes roents de l'alosa, dard de llum, ni aquell càntic que fila
subtilment, damunt un ram de bruc, la cadernera, al càntic d'aquests
aucells paradisíacs, podia hom comparar.



XXIX

AQUÍ COMENCEN ELS MONJOS D'ENTRAR EN LA CONTRADA DEL TERRENAL
PARADÍS.

Passats els quaranta jorns, quaresma de delícies, el procurador menà
els monjos a la nau i els digué que hi entrassin i s'embarcà amb
ells. Navegaren fins al sol post i sentiren-se envaïts i
embolcallats d'una aubaïna tan densa que l'un no podia veure
l'altre. En poca estona, aquella boira impalpable i subtil començà a
estremir-se i s'esquinçà en mil vels flotants; dispersió de núvols
llanosos davant la faç i l'aüc del Vent. Aquell cap d'oratge degué
esbatanar les portes del Cel, qui, sobre els caps llurs, portejaven
tronadores. D'un cinyell de llamps freqüents era cenyida la foscúria
dels horitzons. I encara aquell crepuscle imaginós infantava
follament núvols i més núvols, ciutat de foc, amb murs d'aram roent
i amb torrelles de flama. Per arribar a la ribera benaventurada
calia travessar aquell camp de foc on imperava l'Esperit de les
Tempestes. I Sant Brandan endreçà a sos monjos aquest bell sermó: -
En la profunditat d'aquell incendi és la illa preciosa que anam
cercant, ara fa set anys complits. I per ço com sou estat ferms en
la fe i amb paciència, i heu endurat tan llargues tribulacions, Déu
vol consolar l'incansable desig i al nostre viatge errívol posar
terme. Experimentat haveu com per moltes maneres de treballs i de
malanances va hom al paradís, altrament anomenat, reialme de Déu.
Per cap altre camí pot anar hom, sinó per aquest camí de les
angoixes corporals i espirituals. Així hi anaren els sants i les
santes de Déu. A saber haveu que les coses estranyes de veure i
creure que fins ara plagué a Déu mostrar-vos, no són res en
comparació d'aquelles que encara veureu, en la noble Terra de
promissió dels Sants, que Déu ha promès donar a tots els feels qui
moriran en estament de gràcia i en via de salvació. Per això
escrigué Joan l'Evangelista: _Benaventurats els morts qui moren en
el Senyor; per ço com les obres llurs meritòriament els segueixen i
trobar-les han en l'altra vida, qui no haurà mai fi_. I aviat veureu
la prova d'aquella dita que digué David en un verset: _Beati qui
habitant in domo tua, Domine_ (Benaventurats són aquells qui en
vostre casal habiten, o Senyor).

I Déu mateix va dir quan anava pel món, plè de gràcia i de veritat,
vestit amb la tràbea d'aquesta mortalitat corpòrea: _En el casal de
mon Pare, hi ha moltes mansions_.- Aquestes paraules digué el sant
abad i encara moltes d'altres, puix per espai d'una hora durava el
bell sermó. I la nau anava caminant cap a claredats sempre creixents
i els monjos contemplaven un sol nou i unes estrelles noves, més
grosses i més vives, com brillen els estels del nostre cel, després
que els rentà la pluja. I veíeren els set planetes vagar pel cel,
tots nets i clars. I veieren una gran clariana, en comparança de la
qual, la llum del nostre sol, era dol i fosca. I com més anava la
nau, més bell se mostrava el cel i l'aire era més clar i més
lluminós el dia. Rítmicament, en ondes blanes, a l'olfacte dels
argonautes sants, arribava l'efluvi dels vergers inviolats, i
l'aucellada concordant de les intactes riberes próximes. D'aquell
plaer errant cuidaven a defallir; i l'esperit més àgil, per gran
amor de la Terra promesa, era anhelant d'eixir de la feixuga presó
del cos. Quan la nau, amb son bec, tocà l'arena rossa de la illa de
la Promissió dels Sants, els monjos amb gran reverència lloaren Déu
i entraren cantant aquest himne: _Te Deum laudamus: Te Dominum
confitemur_.



XXX

AQUÍ ELS MONJOS DESEMBARCATS TROBAREN ELS DOS PROFETES HENOC I ELIAS
I PARLAREN AMB ELLS, EN EL PARADÍS DE DELÍCIES.

Vagant sota els ombratges odorants dels grans sapins i cedres,
polsats per una aura melodiosa, com un vol d'àngels; per una
praderia, dolça al peu, florida de safrà; en solaç i conversa, de
dos en dos o de tres en tres, trobaren els monjos, Sants i Santes,
qui els feien una graciosa salutació. Tots ells eren bells de veure
i polidament abillats. Però ningun d'ells els va dir res, sinó Henoc
i Elias, els quals eren vilment vestits, amb grosses vestedures de
sac, a guisa d'ermitans. I de veure els monjos advinguts, molt
s'alegraren, i els saludaren afectuosament i els demanaren de noves.
Sant Brandan, el capitost de l'expedició, duc i guia dels monjos
errants, els respongué i els va dir com eren partits del cenobi, per
gran amor enyorívola de la Terra de promissió, i com en el viatge
septennal havien trobades malanances i ventures. I el mateix abad
els demanà qui eren ells ni qui era aquella altra gent qui per allà
vagava. I el més ancià d'ells dos i el qui portava el sac més gros,
sí obrí la boca a semblant parlament: -Nosaltres dos som profetes:
aquest és Elias i jo som Henoc. Dret, enmig d'una plaça, abans que
el diluvi fos, jo predicava al poble i el sermonava de la fi del
món, i li explicava com Déu havia comanat a Noé que fes l'arca per
ésser ell i sa família, escàpols de la pluja i del davassall de les
catarates imminents. I moltes més coses bones encara deia. I veu's
aquí que, arribat el temps, un jorn dementre al poble incrèdul
predicava, foren sobtats de llampegueig i tronadissa; i jo, així
vestit de sac, com me veig, oí sobre ma testa esclafir un tro
fortíssim, i em vaig sentir abraonat no sé per qui, i em viu portat
en aquest lloc, i fou-me dit: -Estigues aquí, fins a tant que vindrà
l'Anticrist, el qual, voldrà raure de la faç de la terra la fe del
Crist, amb sermons i amb miracles, amb benanances mundanals que
prometrà, i amb turments que farà patir. Llavors tu novellament
seràs tramès al món, i el convenceràs de falsedat i de pecat el
reptaràs, i amb ell lluitaràs baronívolment i retràs a Déu
testimoni, remembrant el Vell Testament.

Quan Henoc hagué dites aquestes coses, callà; i Elias digué: -Jo som
aquell gran profeta, del qual, en molts indrets i bells, parla
l'Escriptura. Ja feia temps que el món era estat renovellat, i eren
ja ben eixutes les aigües del diluvi. Un dia jo predicava, voltat de
poble, i sobtadament vingué del cel un llamp encegador i jo em sentí
arrabassat per sa urpa de foc i emportat en el tro de ses ales
acérrimes; i deixat en aquest paratge noble; i fou-me comanat que
d'aquí no em departís, fins a tant que Déu trametrà el fill de la
perdició, el Dragó de Babilònia, ço és, l'Anticrist; el qual molts
profetes profetaren, i no res menys Sant Joan l'Evangelista en
l'Apocalipsi. La qual és una visió que li aparegué, quan estava
transportat i esbaleït la nit de la Cena del Senyor, per la greu
fellonia que n'hagué quan oí que Judas lo traïria. Vius i sans
nosaltres dos, amb aquestes mateixes vestidures de drap vil, aquí
estarem fins que el dit temps de la vinguda de l'Anticrist sia
arribat. I del temps ençà del nostre transportament, no hem menjat
ni begut res, ni dormit; ni hem tornat a veure fosca ni hem tinguda
malaltia ni qualsevulla altra cosa desplaent. Sempre és de jorn
clar, com ara veis, i el temps sempre és temperat, ço és, primavera.
I no ens reca gens d'estar-nos aquí tant n'és l'estatge delitós per
l'aire pur, per les pedres precioses, per les herbes balsàmiques,
per les flors odorants, per les aus cantadores qui mai callen. I
tals serem el dia que d'aquí ens partirem, com érem el jorn que hi
arribàrem. I no serem més vells ni més febles, i no perdrem un
cabell del cap ni un pel de l'esquena. D'ençà que nosaltres som
aquí, altres pelegrins són arribats i s'hi varen estar fins que a
Déu va plaure. Vosaltres haveu d'estar-hi quaranta dies i no pus.
Anau i vejau ço que us placia.- Els monjos se n'anaren, vagant sense
camí cert, i trobaren velles fontanes molsoses que infantaven rius,
i rius que en mil rierols se departien, trobaren frescors opaques i
belles valls per on corrien, lliscant amb peus d'argent, els
flumicells reguívols. El procurador acompanyava'ls per tot arreu.
Però els monjos tenien desig molt viu de veure l'arbre d'on Adam
collí la poma, ço és, l'arbre de la ciència del bé i del mal,
l'arbre de la vida. A Déu no plagué que el veiessin. Ni fam ni set
sentien, ni ninguna altra cosa que els fos desplaer ni enuig. Vera
cosa és que un dels monjos volgué gustar, mes no per set que hagués,
l'aigua d'aquelles fonts; i en trobar una font ja bevia de l'aigua.
L'aigua que bevia de continent s'evaporava en suor, que per altre
conduit corporal no eixia. I encara tocava aquelles herbes suaus qui
li embaumaven les mans i palpava la seda viva de les flors i les
fulles dels arbres meravellosos. Camina caminaràs trobaren una bella
selva espessa d'arbres. Central i immens senyorejava aquella foresta
un arbre insigne, de fulles blanques com la neu, daurat i carregat
de fruites grogues. I en el cim d'aquest arbre hi havia un enorme
plomall, ço és, un aucell grandiós semblant al paó en el coll i en
la cua i en les ales; pero la grandària era deu voltes major. I
cantava amb sobirana dolçor un càntic més dolç que la mel i la
bresca. I el seu càntic era de veu humana i de versicles de salm:
_Quis similiter tui, Domine Deus, quis similiter in virtute est qui
faciat magna opera virtutis? Tu solus qui regnas in aeternum_ (Qui
és semblant a Vós, Senyor Déu, qui és semblant a Vós en la virtut,
qui fassi grans obres de virtut? Vós sol qui regnau eternament).

I aquest altre: _Beati qui te viderunt et electi sunt in salutari
tuo_ (Benaventurats aquells qui us veieren i elegits foren en la
vostra salvació).

I en havent finat el càntic, obrí la glòria fabulosa de ses ales
i volà a l'altra banda del riu. Avençaren encara els monjos seguint
el solc enlluernant que obrí amb son vol l'aucell, xipollejant de
pedreria. I arribaren a un bosc fullat de púrpura i or, com les
nostres hortes per l'autumne. I semblant era que aquest bosc era
presa d'un incendi fresc i que l'aire era ple d'una combustió de
llenyes i de reïnes precioses, ço és, encens i àloe, i almesc i
bàlsam i ambre i roses i gessamí. I no feia l'incendi gens de fum ni
feia ofensa a la verdesca gerda, ans la refrigerava, com l'aspersió
gémmea del rou. I mentre amb els ulls perseguien la volada fugitiva
de l'aucell, veieren que anava cap als monjos un gran àngel, les
salvatgines ales teses, la vestidura rossegant. Era azalt i gentil,
com un fadrí de quinze anys. ¿Sa formosor qui la recontaria? Al cap
cimal d'un arbre aturà el vol, tremolós i harmoniós; i obrí la boca
a un bell cant. Aquest cant fou de vint-i-quatre cobles i era cant
d'amor així com de donzella enamorada. I quan l'hagué acabat de
cantar, així digué: -Aquest càntic és de l'ànima justa la qual vol
pendre per espòs el Fill de Déu, qui és un bell donzell, gentil,
savi, prou i ardit, cortès, ric i ple d'alegria. I aquestes belles
qualitats no poden tenir minva ni canvi. Avui se compleixen els
quaranta dies del vostre adveniment; perquè cuitau de veure i oir ço
que a Déu li plau que vejau encara i oigueu. Missatgeria us port de
Nostre Senyor que Ell donarà salut, ço és, glòria de paradís a les
vostres ànimes quan passin d'aquest món.- I alçà el vol i se'n tornà
per allà mateix per on era vengut. Dins la soca d'una vasta alzina
negrejant antiga de dies, dura com el pedreny, un gran eixam
mel·lificava, incansable i brunzent; les abelles entraven i sortien,
les ales d'acer, les cuirasses d'or; la remor que feien era més
dolça que la remor mel·líflua d'un salteri. Sense paor dels monjos
àdvenes, pasturadores lentament, veieren grans ramades d'ovelles,
grosses com els bous, d'anyells i de cabrits, de cérvols i
d'unicornis, de llebres i de cans, en segura i pacífica companya.
Enguirlandats de flors els capets rulls, cantant i dançant,
arribaren rosats estols infantívols. La veu era fresca per causa
dels pocs anys, i clara i suau i alta, com la veu de les fontanes
perennalment jovenils. En un altre indret, veieren set cavalls,
d'una nival blancura, polidament guarnimentats; i set tendes
blanques i set esglésies de set enormes pedres precioses. En cascuna
d'elles, tallat dins una gemma, hi havia un dels Set Sacraments; la
una era tota de crestall, l'altra era tota de rubí, la terça de
safir, la quarta de topaci, la cinquena d'ametista, la sisena de
maragda, la setena de coral. I en cascuna d'aquestes esglésies,
havia-hi set altars i set llànties cremants; la greixor que cremaven
era bàlsam. Davant aquestes set esglésiès obria's una plaça gran; i
en mig d'aquesta plaça sí hi havia una gran columna de calcedònia,
llavorada amb maestria, mostrant en relleu tot el Vell Testament i
el Novell. I  al cim d'aquesta columna hi havia una bella roda tota
plena de campanelles. El so que sonava en aquesta roda era preciós,
mesclament de timbal, d'arpa i de cítara, acord de viola i timpan,
salteri, decacordi i flauta, veu d'orgue multiforme. Arribats a la
vora d'un gran riu, Sant Brandan els digué: -Fills, aquest riu és
tan gran per amplària, que no el podem passar, i per ço com
migparteix aquesta illa preciosa, no podrem saber ço que hi ha a
l'altra banda.- Acabava de dir això, quan els aparegué un hom
bellament vestit i abillat, plaent de veure, el qual s'acostava
cantant una cançó plaent d'oir. I duia un esparver en la mà. Molt
cortesment saludà els monjos i després els abrassà i els besà en la
boca i a tots els anomenà per son nom i no s'oblidà de ningun com si
sempre fossen estats en companyia. I després digué aquest versicle
del salm: _Beati omnes qui habitant in domo tua, Domine, quoniam in
saecula saeculorom laudabunt te et exultabunt; et lauda habitatio
Sion, quia magnus in medio tui Sanctus Israel_ (Benaventurats tots
aquells qui en el vostre casal, Senyor, habiten; per segles de
segles us lloaran i exultaran; enjoia't Casa de Sion, perquè en mig
de tu hi ha el Gran, el Sant d'Israel).

I digué tot seguit a Sant Brandan: -Germà amic, servent de Déu;
aquesta és la illa amorosa, que haveu cercada per molt temps, dies i
nits, i mesos i anys; i per la qual heu endurat enyorances i fatics,
perills i malanances. No la poguéreu trobar tan aviat, per tal com
Déu volia, primerament, mostrar-vos diverses coses secretes i
meravelloses, que Ell obrà en les partides del Ponent, per terra i
per mar, de les quals algunes ja n'heu vistes. Però no és res ço que
heu vist en esguard de ço que encara us roman a veure, quan sereu
passats d'aquest món. Ara tornau-vos-ne arrera amb la vostra nau,
cap al monestir d'on eixíreu. Allà compliu la vostra penitència, en
honor del vostre Salvador qui us la guardonarà amb perpètues
eternitats. Benaventurada l'hora que nasquéreu en aquest món; puix
per mercè de Déu graciosa, sou estats en la Terra de promissió dels
Sants, en aquell hort de delícies que Déu donà al prohom Adam,
comanant-li que fruís de tota cosa a son franc arbitre i voler,
exceptat un bell arbre carregat de pomes. El mateix jorn que Déu el
meté en el paradís terrenal, el prohom Adam ja pecà, trencant el
manament; puix més tost volgué abellir-se al prec que li feia sa
muller, la profemna Eva, els quals no més mig jorn en el paradís
s'estaren, ço és, tot un mati fins a hora de nona; i no pus.
Arribada és l'hora del vostre departiment i retorn al monestir d'on
eixíreu. Allà estareu fins a tant que Déu us cridi per via de
mort. Molts anys, i encara molts segles després de la vostra fi,
serà recontada aquesta gesta vostra i pelegrinació a la illa
venturosa, que als vostres successors serà donada, quan començaran
les persecucions de cristians per l'Antecrist. Jo som un dels Àngels
de Déu; i m'ha tramès per ço que us veiés, i vosaltres a mi em
veiésseu i per ço que us digués que partísseu.- I com una boira,
blanca i flonja, l'Àngel s'esvaní.

Prengué Sant Brandan amb sos monjos el camí més dret de retorn i en
quaranta jorns, arribava la nau a la illa monàstica. Tots eren sans
i saus i bells i grassos i més joves que quan partiren. Tant tost
com foren pervenguts a la ribera, començaren a cantar alegrement el
salm: _Lauda, Jerusalem, Dominum; lauda Deum tuum Sion_ (Alaba, o
Jerusalem, al Senyor; alaba, o Sion, ton Déu).

Tots els monjos del monestir, sobtats per la insòlita cantoria,
sortiren llestament a veure qui eren aquells qui tan bellament
cantaven. I conegueren l'abad llur i els altres germans monjos i els
feren graciós recebiment i devotes reverències. I Sant Brandan donà
la benedicció a tots, i després els donà pau i una besada a la boca.
Que ell també, per la seua gran santedat pregui a Déu per mi i
m'atorgui mercè de fer bona fi de l'ànima i del cos. I encara pregui
a Déu per tots aquells qui aquesta llegenda sua llegiran i també per
aquells altres qui volenters oiran aquesta història per honor de Déu
i de mossenyer Sant Brandan qui fou sant hom i honest religiós, des
de la seua infantesa ençà fins al jorn de la seu mort. Amén.



LES INCANSABLES PELEGRINACIONS DELS TRES MONJOS TEÒFIL, SERGI I
HIGINI.



I

EN QUAL MANERA FOU MULTIPLICADA LA SEMENÇA DE L'ABAD ASCLEPIÓ, SOTA
EL GOVERN DEL QUAL EREN TEÒFIL, SERGI I HIGINI, PELEGRINS DEL
PARADÍS.

A hora de nona, llevats de terra, on seien, després de la refecció,
tots els monjos del monestir de Mesopotàmia de Síria entre els dos
rius, Eufrates i Tigris, anaven i venien piadosament en lentes
converses espirituals. Allà on el patriarca Abraham havia plantada
sa tenda, Asclepió hi plantà un esqueix de palmera; i devingué pare
i abad d'una nombrosa descendència de monjos. Els camps de l'erm
germinaren brostes d'olor. A la sement sembrada per la mà sol·lícita
de l'abad, advingué la multiplicació del cedre del Líban,
transplantat dins la casa del Senyor. Si qualque volta, una secreta
carícia afalagava les fibres de sa espiritual paternitat, ell les
trepanava amb el clau de la temor de Déu, perquè prou bé sabia que
estava escrit: _Aquell qui planta no és res, ni aquell qui rega;
sinó Déu qui hi dóna creixença_.

Un bell jorn, doncs, tots s'eren asseguts a la bella vora de
l'Eufrates a l'entorn de tres monjos qui tot just arribaven d'un
viatge de meravelles. Havien volgut anar a veure el Paradís terrenal
fresc oasi del món, qui encara deu estar en flor i en son primaveral
efluvi. La flora genèsica creix davant Déu, creix encara, immensa
salvatgement i sense fi. Les mandràgores són arrupides felinament
sots l'ampla copa meditativa dels sapins de cabellera olorosa, com
aquella de la Magdalena; llurs fruites misterioses ningú no les
cull. Els cedres multimilenaris, enyorosos, mediten els jorns
antics, dins la inculta barba que els vesteix de dalt fins a baix,
com als Vells del Desert.

El sol queia. Els monjos escoltaven boca closa i remugant un
balbuceig d'estorament, baixes les testes dures com un roc, pelades
com els caps del voltor, despullades per l'esglai de meditar sempre
seguit els anys eterns: acalats els ulls sense fulgor de tant mirar
els cingles tenebrosos per on se revinclen els camins de
l'eternitat. L'onada de llurs barbes s'enderrocava, hirsuta i
blanca, sobre el pit; i badant l'orella resseca com una flor eixuta,
bevien la meravellosa infusió. Els monjos començaren de parlar així.



II

AQUÍ COMENCEN ELS TRES MONJOS A RECONTAR LLUR VIATGE DE MERAVELLES,
I COM DESPRÉS D'ABUNDOSOS PERILLS, ARRIBAREN A LA LÀPIDA
D'ALEXANDRE.

Lloat i gloriejat sia Déu qui cascún jorn, amb meravellosos
exemples, ens invita a la perdurable alegria del cel. Nosaltres,
Teòfil, Sergi i Higini, miserables monjos qui cada dia pecam setanta
vegades set vegades, pregam-vos humilment a tots vosaltres,
santíssims pares i germans, que escolteu amb benevolença ço que us
volem contar del nostre viatge al Paradís. I supliquem-vos que doneu
fe a la nostra narració, per tal com creiem que millor fóra romandre
sens pecat que lligar els nostres llavis amb reat espaventable de
mentida. Bona cosa és abscondir el sagrament del Rei, diu
l'Escriptura; però revelar i confessar ses obres és cosa honorífica.

Nosaltres, doncs, els susdits germans, Teòfil, Sergi i Higini,
renunciàrem el món per inspiració del Sant Esperit i vinguérem al
present monestir de Mesopotamia. Poble teu volem ésser i ovelles del
teu peiximent, a l'abad Asclepió diguérem. El qual paternalment ens
admeté. Davall el jou de la regla posàrem el coll somès i férem
gustosa vida monacal amb els altres monjos germans. Passà molt
temps; i un bell jorn vinguérem a seure en aquesta vorera mateixa
del riu on seiem ara. Llarga estona conferírem espiritualment de la
vida i penitències dels servents de Déu. Els àngels els contemplaven
amb estupor, vestits amb túniques d'estora, amb pellisses de pell de
cabra; testenejant de fam, colrats de sol i serena. El món no era
digne d'ells: anaven errants per la soledat, per les muntanyes
ermes, per les cavernes de la terra. Dins de sepulcres buits
s'enterraven; menjaven pa negre i guaitaven el cel blau.

L'aigua de l'Eufrates, amb sa veu de tristor dolça, ens parlava
interminablement del Paradís antic, tancat per l'espasa vincladissa
d'un Querubí de flama. L'aigua del riu baixava amb recança de
l'ampla vena que rajà de les mans de Déu i que amb una abraçada
fresca cenyia el lloc inviolable, amb una abraçada de quatre rius,
ço és saber, del Phison qui congria l'or i l'ònix, el carboncle i la
maragda, la celidònia i la sardènia; del Gehon qui volta tota la
terra d'Etiopia; del Tigris qui va contra l'Assíria; de l'Eufrates,
finalment, qui a nostres peus s'escolava, musical i solemne,
rossegant en sa correntia troncs de llenya olorosa, fruites
ignorades, flors de misteri qui tomben de les branques extàtiques a
la deserta font del Paradís, després d'haver-se espandides
magníficament davant la solitària majestat del Senyor.

Llavors, jo, miserable pecador Teòfil vaig dir a mos dos germans
Sergi i Higini: -¿Voleu creure, germans amics, que m'és vinguda idea
de pelegrinar en nom de Déu tot el temps que de vida em resta, i
d'arribar allà on el cel se besa amb la terra? -Germà Teòfil,
digueren els altres dos: per espiritual germà major t'hem tingut i
de ninguna de les maneres ens volem separar de tu. Anem. El teu cor
ens serà guiatge i llum.

Aquella nit mateixa, ja finat l'ofici divinal, quan el monestir
dormia, amagadament sortírem. La nit era vasta i magnífica i alenava
rítmicament amb grans alens perfumats. El riu, amb sa veu de moltes
aigües, orava solitàriament; palpitava a chor l'assemblea seràfica
dels estels: semblaven les llànties de les verges de l'Evangeli qui
cremaven la darrera gota d'oli. El silenci d'aquella hora esperava
la gran clamor: L'Espòs arriba; eixiu-li a camí!

Caminàrem desset dies i arribàrem a Jerusalem. Aquells dies
s'escaigué la festa de la Santa Resurrecció. Per tots sos carrers
cantava hom: Alleluia! Entràrem en el Sepulcre i posàrem els llavis
tremolosos damunt la pedra de la Resurrecció remoguda per la mà de
l'Àngel blanc. Amb l'afany del cérvol qui arriba a la font
desitjada, embolcallàrem amb una besada llarga i feel el sepulcre
nou on Jesucrist se tombà per dormir, com un lleó, Lleó de Judà com
era, un son de tres dies. Els nostres peus se deturaven meravellats,
com els peus dels antics pelegrinants, en els atris de Jerusalem;
però el cor ens empenyia.

Adéu, Jerusalem! ¡Benaventurats els ulls qui han vist la teua
claredat! ¡Primer que oblidar-te a tu, oblidarem nostre mà dreta!
S'agafi nostra llengua al paladar si no ens recordem de tu i no
et posem al principi de totes les nostres alegries!

D'aquí partírem cap a Betlem. Veiérem i adoràrem la menjadora on,
segons el mot profètic, _el bou conegué son posseïdor i l'ase
conegué l'estable de son senyor_; ço és, el lloc on Nostre Senyor
Jesucrist no es dedignà de nèixer i on l'estel de Jacob,
profetitzat, conduí els Reis de Tharsis i de les illes, de Sabà i de
l'Aràbia, olorosa en flor i en fulla i en fum. Adoràrem el lloc, on
sobre l'or humil d'unes palles, s'apilà el Munt de blat voltat de
lliris. Tot el camp d'Efrata feia encara olor de pa. Aquest lloc és
distant de Betlem, dues milles. Pujàrem a la muntanya de les
Oliveres i besàrem la roca, on Jesucrist deixà marcada l'emprempta
suprema de sos peus quan als cels se'n muntà, entre un núvol de
Querubins, sobre les ales dels vents. Retornàrem encara a Jerusalem.
Ens comanàrem a Déu qui prosperà les pelegrinacions d'Abraham.
Demanàrem-li que es dignés ésser en els combats auxili, llum en
el camí, refrigeri en el sol, abric en la pluja. Ens comanàrem a
Sant Joan Baptista qui aparellà els camins del Senyor. Ens comanàrem
als Àngels forts perquè, segons la promesa divinal, ens servessin en
llurs mans, no fos cosa que el nostre peu trabuqués en les pedres
del camí; i a tota la Cort celestial ens comanàrem. I extenguérem
del front fins a la cinta, del muscle esquerre fins al dret, la
diamantina armadura de la creu. Així, protegits, partirem, els peus
alts, alt el cor i els ulls a l'Orient.

Cenyits el lloms amb cíngols de fortalesa, i el pit davall l'escut
de la creu, férem molta via, i al jorn qui feia cinquanta de la
partença nostra, arribàrem a la ribera del Tigris. Oloràrem el
rastre de miracle del temps antic, la bona olor del fetge del peix
que excloïa el dimoni, ço és saber, aquell fetge del peix cremat
su-baix del llit nupcial per la mà de Tobies, admès a la copulació
dels Patriarques la segona nit de continència, su-baix d'aquell llit
que Rafael abrigava invisiblement i gelosa, per ço que no fos
profanat, amb ses dues ales arcangèliques, segons llargament és
recontat en el llibre del dit Tobias. Aquest riu haguérem de
travessar, nedant, per entrar en la terra dels Perses. Un camp s'hi
estenia, ample i llis, que en llengua d'ells havia nom d'Asia. Allà
fou que el braç del Galileu, per ministeri de Mercuri, màrtir, nafrà
de mort Julià l'Apòstata.

Passat aquest camp, entràrem a una ciutat, Kitissefodo per nom, on
dormen el son de pau Ananias, Azarias i Misael, qui foren llençats
al foc i no es cremaren, segons que bellament reconta el profeta
Daniel. Menjàrem aquí, en temor de Déu, i sacrificàrem, volenters,
l'holocaust d'un himne. Quatre mesos vàrem despendre per travessar
la Pèrsia a peu, i arribar a terres d'India. Una casa de pinta en
ampla oberta trobàrem avinent i entràrem, amb aquestes humils
paraules: «La pau sia en aquesta casa i en tots aquells qui habiten
en la casa!» Ningú ens respongué. Era deserta i hi sojornàrem tres
dies. Al dia quart, compareixen terriblement armats un home i una
dona. Amb posat de reverència humil ens hi acostàrem... Ells
fugiren, i al cap de poc temps retornaren amb un exèrcit d'Etíops.
N'hi havia més de tres mil. Voltaren la casa i li calaren foc, per
ço que ens cremessin de viu en viu. Nosaltres invocàrem a Jesucrist:
«O Vós, qui escampàreu tota la sang per extingir la flama eterna,
salvau-nos!» Ardidament saltàrem del setge impetuós d'aquell
incendi, però caiguérem en llurs mans. Tancaren-nos en la foscúria
mal olent d'una presó. Assentats en tenebres i en ombra de mort,
no hi havia qui ens portés ni pa ni aigua. El dejuni ens assecà i la
fosca ens engroguí. Després d'alguns dies, creient ells que seríem
morts, obriren la presó; i en veure'ns, orant, agenollats en oració,
ens tragueren, ens assotaren i ens deixaren anar. Vuitanta jorns
passàrem sense menjar res. Testimoni ara en donem i sabeu que el
testimoni és ver.

Sortits en bé d'aquest primer perill, alçàrem el cor a Déu. El
nostre cor era ple d'agraïment i tremolava, com un salteri de deu
cordes. Bandejats d'allà, qui sap els dies que caminàrem i les
terres que passàrem, sempre de cap a l'Orient. Arribàrem en un lloc
admirable, poblat d'arbres altíssims, bellament espletats de fruites
sucoses, dolces com la mel. Advertits per manaments saludables i
formats per l'exemple i la paraula divina, gosàrem llevar els ulls
al cel i dir: «Pare nostre, qui estau en el cel; a nostra llarga fam
una taula havem parada en el desert; amb un festí d'aucell ens haveu
regalats; amb fruites suaus i amb aigua viva.»

D'aquí entràrem en terra de Cananeus. Viuen en lludrigueres com els
conills i les renards, que ells mateixos excauen en la pedra. Són
encara més rics que no el Fill de l'home, qui no tenia lloc on
tombar el cap. On se vulla vèiem uns ulls, plens d'astorament,
oberts damunt nosaltres. Però els Cananeus no ens feren greu ni
damnatge, per ço com la mà de Déu ens voltava amb un escut
inviolable de incolumitat.

Sempre vers l'Orient per on Déu ens visità amb entramenes de
misericòrdia. Amb cent i deu dies de camí arribàrem a la terra dels
Pigmeus. No s'alcen de terra més d'una colzada. Vingueren,
agressius, en flotó innumerable, espès i menut, de cap a nosaltres.
I jo, miserable pecador Teòfil, vaig dir a mos dos germans Sergi i
Higini: Deslligant els nostres cabells, au! contra ells! Quan ells
ho veieren, varen pendre llurs fills i fugiren.

Sempre de d'allà! Arribàrem a un mal pas esborronador. Un caminoi
estret i mal cabal s'esmunyia, com un reptil, entre penyalars
formidables: esculls deixats en sec per una mar primitiva; ossamenta
petrificada del Leviathan o del Behemot, ferit de mort per
l'Arcàngel, vencedor de monstres; avenc qui amb la gola oberta
engoliria el Jordà. El freu paorós se revinclava per la tenebra, com
una arrel morta del món. Semblava que la Mà de Déu hagués romputs
els forrellacs eterns i aparegués, oberta, violada, l'alta porta de
la Mort, l'entrada negra de l'Eternitat. Cap raig de sol atravessava
amb sa agulla d'or aquella negrura llefiscosa. Cap arbre hi creixia;
cap herba hi grillava. Allò era un bull de reptils o un cau de
monstres. Allà serps i dracs, àspids i basiliscs, vibres i
miscornis. Brúfols de pell de porc, dormien en la humitat i alenaven
amb un rogall espantós. Déu alliberà la nostra humilitat tremolanta
de la banya dels unicornis, i el nostre peu passà, sense dany ni
ofensa, sobre els àspids i els basiliscs, i pogué calcigar els
lleons i els dragons. Però l'esfereïdora xiuladissa de les serps,
atravessà, com una espasa freda, les nostres entranyes contorbades i
eixordà les nostres orelles per espai de vuit dies.

El paratge així com anàvem avançant, esdevenia més terrible; les
roques eren més esquerpes i més cairades; més angosta i humida la
gola del reptil tenebrós. Adés s'adreçava monstruosament. Adés
s'abisava sense fi. Set dies hi estàrem enrocats sense poder donar
passa envant ni enrera. Comparegué un cérvol, qui duia presa a son
cap arborescent una tètrica auriola de fosforescència. Bramulava
davant nosaltres, bramulava amb una blana tenacitat. El seguírem; la
petjada intransitable continuava i s'anava estrenyent: l'ossamenta
del Leviathan mort esdevenia més colossal i escardalenca: amb
treball sens fi passàrem i arribàrem a un camp pla i gran. El mal
camí era finit, però encara les tenebres estenien molt més vastament
llur pavelló. El nostre pas contorbava el son d'animals monstruosos
que nosaltres no podíem destriar sinó per un apilotament més dens de
tenebres; s'alçaven de terra amb lentitud, s'allunyaven un poc, i se
tornaven a tombar. Tenien semblança d'orifanys. La fosça es movia
com si anàs d'un punt a l'altre el ser qui vestia aquella amplíssima
dalmàtica de vellut tenebrós. -O Déu! ¡Tocau amb vostres dits
lluminosos les nostres pobres pupil·les cegues i s'ompliran de llum!
¡Féu brillar Vostra llàntia: il·luminau les nostres tenebres!-
diguérem. Una coloma càndida ens apareix. Traçava en la fosca humida
una tènue claredat de llet. Fent sonar ses ales argentines ens
invitava que la seguíssem. La seguírem: la nit anava minvant per
estones... i vet-nos aquí ja en plena llum, els ossos glaçats de
fred, la túnica d'estora regalant la rosada lúgubre d'aquella nit
immensa. Grat sia a Déu qui fa sortir el sol sobre els justos i
sobre els pecadors i ens abrigà amorosament amb un mantell llarg
d'or, madorós i tebi.



III

EN QUAL MANERA ELS MONJOS FUGITIUS TROBAREN UNS PARATGES PENOSOS I
ALTRES DELITOSOS; I COM, CAMINANT MOLTES JORNADES MERAVELLOSAMENT I
SENSE MENJAR, PERVENGUEREN A LA COVA DE SANT MACARI.

Esbrellant-se al sol, veiérem una làpida escrita. La llegírem amb
els ulls plens de llàgrimes i el cor ple de Déu. Deia això:

«Aquesta làpida la posà Alexandre, Rei de Macedònia quan encalçava
Dari, Rei de Perses, i la rutilant i magnífica escampadissa de son
exèrcit en fuga. Qualsevol que vulgui entrar en aquest país, tiri a
mà esquerra, perquè a mà dreta és impracticable, ple de mal pas i de
rocam!»

Prenguérem per l'esquerra i caminàrem molts de dies més: caminàrem
quaranta dies. Una pudor de sofre que augmentava per graus, ens
prenia l'alè..., i esvanits caiguérem en terra encomanant a Déu les
nostres ànimes. Al cap d'una estona cobràrem i vérem un estany
immens, un estany de flama i en ell multitud de foc. De l'estany ne
sortiren esglaioses veus humanes, veus de plor i d'udol com de tot
un poble infernat i una veu de cel digué: «Aquest és lloc de juí i
de penes; i aquí són aturmentats els qui negaren el Crist.»

Ferint-nos el pit i amb l'esglai dins els ossos, haguérem de
travessar l'estany paorós i arribàrem a un estret de dues muntanyes
alteroses. Veiérem un home, un gegant d'immensa estatura, fermat
amb cadenes de bronze, lligades a l'espatlla, que se retorcia dins
una gran fogatera escabellada. L'udol que llançava s'oïa de quaranta
milles a la rodona. Quan ens veié més fort encara alçà la veu i més
dolorit era son clam perquè el foc crudelíssimament l'ablamava.

Apartàrem els ulls de la temerosa visió, ens tapàrem les orelles i
seguírem envant, el més lluny que poguérem de l'estret infernal; i
arribàrem a un lloc on hi havia penyals d'enorme alçària i avencs de
fondària abismal.

Allà veiérem una dona gran, dreta, convulsa dins l'aspra cabellera
llarga: un drac la cenyia tota amb una abraçada qui l'esgarrapava i
la tenyia de sang. Quan obria la boca per parlar, el drac li ficava
a dins el cap pla i li mossegava la llengua. El clam oprès de dolor
que haguera llançat, la sacsava violentament i li inflava el pit.
Llavors esglaiós i aletejant, s'alçà d'aquell freu de torrent un
esbart de veus qui deien: «Teniu misericòrdia de nosaltres, teniu
misericòrdia, o Crist, Fill de l'Altíssim». Fins en terra, en
suprema adoració doblàrem el genoll i diguérem plorant: -O Senyor,
preneu, preneu les nostres ànimes; perquè amb ulls mortals veiérem
els vostres inefables judicis sobre la terra.

D'aquí vinguérem a un altre lloc. Arbres d'alçades gegants creixíen
encà i enllà i se acopaven fins en terra. Teníen semblança de
figueres. Per ses branques hi havia esbarts d'aus volàtiques
consemblants als altres aucells; però amb persistent cridadissa
humana deien llastimosament: «Vós qui nos plasmàreu, perdonau-nos
Senyor; perdonau-nos ple de misericòrdia, perquè pecàrem davant Vós,
per tota la terra.» Sentint això se conturbà el nostre ventre i la
nostra veu tremolava sobre els llavis: -¡Senyor, descobriu-nos el
sentit d'això que veiem!- I una veu tronà del cel i respongué: «No
podeu vosaltres conèixer els misteris que veieu. Feu via i seguiu!»

Seguírem avant i arribàrem a un paratge bell i lluminós. Quatre
vells venerables de barbes blanques i oloroses com els lliris
estaven drets. Boca humana no podria dir la bellesa augusta
d'aquests ancians lluminosos. Era com una claredat que els sortia
dels ulls i il·luminava blanament la faç. Sobre el cap duien corones
d'or i pedres precioses i en les mans vibraven palmes d'heroisme
coronat. Davant d'ells tenien foc impetuós i espases afuades.
Nosaltres els diguérem: -Senyors nostres i servents del Déu excels,
teniu pietat de nosaltres! ¡Que no ens toqui la llengua vibrant del
foc, ni el tall de les espases lluentes!

Ells ens contestaren, i llur veu, dins la boca en flor, era música:
«No tingueu por: seguiu amb tota segurança el camí que Déu us
mostra. Estam aquí per guardar aquest pas fins el dia del jutjament,
quan Déu vindrà sobre els núvols del cel, a Jutjar els vius i els
morts.»

Aquests mots de compassiva suavitat ens confortaren com una unció
d'oli i de ví, i passàrem més enllà. Caminàrem quaranta dies sense
menjar: només bevíem aigua. Caminàrem, caminàrem sempre, quan ens
sortia a camí un melodiós brollador de veus innumerables: versicles
de salms triomfals flotaven i tremolaven damunt l'armonia: en la
maror flautada del càntic la nostra orella era atenta a pescar els
versets d'or qui aletejaven com aucells d'immortalitat.

Una olor divina ens embaumà com si tota la Síria, la terra dels
aromes, hagués trencat l'urna alabastrina.

Una dolçor inefable ens omplia la boca com si el Paradís hagués
espremuda sobre la nostra llengua, gota a gota, tota sa mel. Una
sopor suavíssima ens regava els membres lassos, pujava com una
caricia de seda, i... ens clogué els ulls amb un bes perfumat. No sé
quin temps dormirem deliciosament. Navegàvem per un mar de roses,
amb un vaixell de fusta olorosa, inflades les veles de púrpura. Quan
obrirem els ulls, veiérem just davant una església, amb inefables
ornaments decorada; refulgia de llum interna com un cristall
puríssim; rutilava per mil caires com un diamant. En mig de
l'església hi havia un altar gloriós; de l'altar en brollava una
bella fontana d'aigua apocalíptica qui tenia olor candidíssima de
llet.

A l'entorn de la fontana hi havia barons sants i venerables i
cantaven un càntic celestial. Quan ens veieren s'extremiren amb un
sobresalt i desplegaren tremolants ales immenses: eren Querubins.
Aquella església a la part del migjorn tenia color de maragda: de la
part austral era color de sang: de la part d'Occident era blanca com
la neu de Nadal. Estels més brillants que els que ens il·luminen
esmaltaven un cel més blau; i el sol feia més claror i calor que el
sol de la terra. Els arbres eren de més frondosa i alta copa i els
fruits més daurats i mengívols; els aucells tenien un refilar més
dolç i aquella terra tenia dos colors: per una part era blanca com
la llet, per l'altra era purpúrea com el foc.

Seguírem envant. Passàrem un riu el nom del qual ignorem. Arribàrem
a una planura on creixien vistosament herbes blanques com els
lliris. Semblava la planura blanca una vasta estesa de manà;
menjàrem a plaer i a bastament de la pastura mel·líflua. Fins
llavors érem anats fora camí. Aquí trobàrem un bell camí pla i,
caient en terra, fèiem gràcies a Déu qui l'havia estès davant
nosaltres i al cap darrer posava a lloc pla els peus fadigats.



IV

DE LA TENOR DE VIDA DE SANT MACARI I COM ELS REBÉ l SOPÀ AMB ELLS.

Seguírem aquest camí molts de dies encara i arribàrem a una cova. De
sa boca n'emanava un efluvi de temple. Férem la senyal de la Creu i
entràrem dins la cripta. Una besada fresca de penombra ens rebé a
l'entrada. Ningú hi havia dins. Una olor embaumadora invadia
deliciosament els nostres membres i anegava per estones les
pupil·les flotants.

Renovellats i vigorosos dins aquella soporosa infusió sortírem de la
cova i alçant els ulls miràrem vers l'Orient. I vet aquí que veiem
venir una figura humana. Feia via amb afany senil; i els cabells del
cap, volant a l'aura capvespral del desert, blanc com la llana
rentada, li tapaven tot el cos. Quan de lluny ens veié, se tirà en
terra i diu: -Si sou de Déu, acosteu-vos a mi, tot fent el senyal de
la Creu; si sou del diable, fugiu, que jo som un pobre servent de
Déu.- Nosaltres li diguérem: -Mes tost beneïu-nos, oh Pare Sant!
Sirvents som també de Jesucrist i renunciant el món, ens férem
monjos.- Quan sentí això, se'n vingué fins a nosaltres, i elevant al
cel ses mans tremoloses, pregà llargament. Llavors se redreçà i
decantant-se els cabells de davant els ulls i la cara, ens beneí. Sa
barba era d'argent, com un regueró d'abril. Sa faç era la faç d'un
àngel de mil anys que fos tornat vell. Era com un arbre plantat
devora una correntia d'aigua i havia dades cent anyades fruiteres a
Crist, l'hortolà del desert. Ja no podia obrir els ulls a causa de
senectud extrema: les celles, aspres, els hi tapaven; les ungles de
ses mans i de sos peus li havien crescut sense terme; sa veu era
feble com si sortís d'una profunditat insondable: sa pell era ruada
i dura com la d'una tortuga i sos genolls eren com els genolls del
camell.

Llavors, amb llàgrimes als ulls i amb tremolor dins la veu, digué:
-Benvinguts, germans! ¿I d'on sou? Per quin camí sou arribats fins
aquí? Encara els ètnics persegueixen als creients?- Diguérem-li les
dificultats del llarguíssim camí i com teníem en cor d'anar fins
allà on el cel se té amb la terra. I ell ens digué: -No és possible
que arribi al Paradís cap home mentre dugui el cilici de la carn i
el sac feixuc d'aquesta mortalitat. Jo també, pobre de mi pecador,
hi volguí anar algun dia... però una nit, l'àngel del Senyor
m'aparegué, no lluminós com altres vegades, sinó roent d'indignació,
i em digué: -No t'atrevesques a passar més avant i no vulguis
temptar al Senyor. D'aquí al Paradís on Adam i Eva moraren en
delícies, hi ha vint milles. Davant el Paradís hi posà el Senyor un
Querubí roent amb un glavi de flama vincladiça perquè el servàs
inviolat de petja humana. Dels peus fins a la cinta el Querubí té
figura d'home: el pit dur i cerrut com el pit d'un lleó; el braç
llampegant com el vidre.

Llavors jo, miserable pecador Teòfil i mos dos germans Sergi i
Higini, cap cli i genoll a terra, humilment adoràrem els
incomprensibles camins de Déu.

Ell ens digué: -Jo us prec, dilectíssims, que sortigueu un poc de la
cel·la i m'espereu. Tinc amb mi dos lleons qui de dia tresquen el
desert i a la nit retornen a la cova: no sia cosa que arribant
inesperadament, vos facin mal.- Sortírem. Rossos com un incendi,
xirricant de dents i bramulant, vet-los aquí! Arriben a l'home de
Déu, li besen els peus i l'adoren inclinant l'àurea crinera. Ell,
posant-los la mà damunt, els va dir: -Fills meus: tres sants monjos
són arribats del monestir de Mesopotàmia aquí, no els faceu, doncs,
mal!- Entràrem; els lleons ens miraren fixament amb els ulls d'òpal
plens de mansuetud. Amb el servent de Déu férem la sinaxis, i monjos
i lleons menjàrem en pacífica companya aglans i herbes, i beguérem
aigua en silenci i temor de Déu. L'endemà demanàrem-li: -Ens atrevim
a demanar a la vostra beatitud que ens conteu la vostra vida, d'on
sou i quin nom teniu.-



V

EN QUAL MANERA CONTÀ PER ORDE TOTA LA SEUA VIDA I COM FUGÍ DE SON
PARE I SA MULLER, I COM ARRIBÀ AL DIT LLOC, GUIAT PER UN ÀNGEL.

-Jo som Macari de nom, nat i nodrit en la ciutat de Roma, fill d'un
noble baró molt pol·lent de la ciutat imperial. Passada
l'adolescència, mon pare sense que jo hi consentís, me volgué
mullerar. Cercà una donzella bella i noble i assenyalà dia al
casament. Preparat i decorat era el tàlem, alta esperança de fills;
invitada tota la noblesa romana, brillant de joventut l'esposada i
mon pare, joiós com mai, exhortava els invitats al pler del convit
nupcial. Dances cadencioses s'esvolvaven com una escuma i bullien a
l'entorn de la taula i robaven els ulls i l'esment a tothom.
Llavores jo vaig sortir d'amagat i vaig anar a casa d'una casta
viuda i allà hi vaig estar set dies abscondit. Ella cada dia anava a
casa de mon pare; oïa ço que de la meva fuga en deien i m'ho venia a
contar.

Mon pare me cercà per tot i sense esperança ja de trobar-me, rompé
en plor inconsolable. El dia que feia vuit prenguí comiat de la
viuda i vaig sortir al carrer. Vaig trobar un home, amb augusta
diadema de senectud, que semblava estar aparellat per un llarg
viatge. «On anau, bon vell?» -«Vaig on vulgues anar tu; jo conec
tots els camins.»- Partírem. Fèiem nit a les cases avinentes:
captavem el pa de cada dia. Arribàrem també al lloc de torments, al
freu angost per on vosaltres sóu passats. Un dia, mentre reposàvem
en col·loquis mutuals, descomparegué el vell company. Indecís, sense
camí ni saber on pendre, vaig caure en terra i vaig esclafir en plor
sense conhort. I vet aquí que em compareix dins una viva clariana
de glorificació el vell de florida canície i me diu: -«No hages por!
Jo som l'arcàngel Rafel enviat a ton adjutori i fins aquí t'he
conduït per manament de l'Altíssim. El Senyor ha prosperat el teu
camí. Passares el lloc de les tenebres, el lloc de turments i penes,
arribares a la llum i a la font d'aigua i amb ulls mortals veres el
lloc dels justos. Aixeca't i camina.»- I dit això, talment com
havia aparegut, desaparegué.

Confortat, reprenc el camí. Lluny, molt lluny veig un onagre, ço és,
un ase orat, i li dic: «Onagre, Déu te guard. Per Jesucrist Fill
de Déu viu que et creà, jo te conjur a que em mostris el camí que
tinc de seguir!» L'onagre adelerat ve cap a mi, m'adora i se n'entra
per un caminoi entafurat. Dos dies caminàrem així en bona companyia
l'onagre i jo. El dia que feia tres veiérem un cérvol de meravellosa
grandària: l'onagre en tingué por i fugí. «Jo te conjur en nom de
Déu viu que em mostris un camí!» L'animal acalà dòcilment, adorant,
la corona arborescent de son front. Entrà dins una via estretíssima
i tres dies caminàrem en gentil companya el cérvol i jo. El dia
quart encontràrem un drac immens i terrible allargat en mig del
camí. El cérvol en tingué por i fugí. Llavores, jo, armat amb el
senyal de la santa Creu, vaig dir al drac: «Tèm Déu omnipotent i no
em facis mal.» El drac s'adreçà terriblement i me digué amb veu
humana: -«Avina sense temor, oh gloriós Macari, servent de Déu
Altíssim: l'arcàngel Sant Rafel qui té encadenats els monstres dins
abismes me va manar que et sortis a camí i et conduís a l'estatge
que Déu t'ha preparat. Quatre dies fa ja que t'esper. Anit, damunt
un núvol resplendent t'he vist, t'he vist en somni de monstre i he
sentida una veu que deia: «Fes via i allibera Macari, servent de
Déu, qui està per arribar.» Era la veu de tro armoniós de Rafel, el
nostre pastor arcangèlic. Seguim. No hagues por. Vina i et mostraré
el lloc on has d'alabar a Déu.» Això digué i em conduí fins aquesta
cova i desaparegué.

Vaig entrar. Dedins vaig reparar dos cadells de lleó amb llur mare,
morta en l'èxtasi salvatge de sa maternitat. Enterrí la lleona
partera, alabant Déu qui en mi tals meravelles havia fetes. Amb
fulles d'arbre vaig nodrir l'infantesa òrfena dels dos cadells com
si fossin estats fills meus; i vivint així en santa pau, estiguérem
per espai de dos anys.



VI

EN QUAL MANERA L'ENEMIC L'ENGANYÀ, SOTS L'ESPÈCIE D'UNA BELLA DONA;
I DE LA PENITÈNCIA QUE EN FÉU, SOTERRAT FINS AL COLL.

Ai! Aquí el dimoni em va parar un llaç. Un dia -eren devers hora de
nona,- vaig sortir fora de la cova; el sol era encara massa fort i
vaig tornar a entrar. De prompte veig davant meu un vel blanc. Cóm
així? ¿En l'esquivitat de tan aspre solitud, un vel? I creient que
era un vel de veres, i oblidant-me, miserable pecador, de fer el
senyal de la creu (ja que el senyal de la creu esbrava tots els
esforços de l'enemic i romp sa trama astuta) me vaig acalar i vaig
entrar el vel a la cova. ¡Mai tal cosa hagués fet; L'endemà, al
mateix lloc i a la mateixa hora vaig veure dues sabates de dona.
Malanat de mi! Ni amb això i tot vaig sospitar engany infernal i
collint les sabates, les entrí a la cova i les posí devora el vel
blanc. Al terç dia el dimoni, en forma de dona bellíssima, vestida
amb vestiments preciosos, era allà, dreta. ¡Miserable de mi! Ni així
i tot vaig caure en que allò podia ésser un parany libidinós. Tampoc
me vaig senyar i creient de debò que era una dona li vaig dir: «D'on
ets vinguda? ¿Qui t'ha menada a aquesta esquiva soledat?» Ella tot
d'una es posà a plorar amb un plor amarguíssim. Jo mogut de malsana
compassió vaig plorar amb ella, vaig plorar molt. Ella em va dir:
«Jo, pare santíssim, som una miserable pecadora, filla d'un noble
romà. Volien-me casar forcívolment amb un jove noble i bell, la flor
de Roma. Vingué el dia de les noces, i entre el bull i l'alegria
festosa del casament, el meu noble esposat desaparegué. Tothom se
dolia de la fuita sigilosa; jo tota sola me n'alegrava íntimament.
Me n'alegrava per la flor de la virginitat que volia conservar
incorrupta dins el vas trencadiç de la carn. Altres noces humanes
tocaren així mateix a ma porta. Jo contestava de part de dins: «El
llaç primer se rompé i jo en fui lliberada. Mon cor ja està
amuradat, i el meu pit és una torre». Per camins llargs i de mala
petja, per terres desertes i sense aigua som arribada, jo no sé com,
fins aquí. Fins aquí hi he duita la meva virginitat tremolosa i
plena de sobresalts. Agombolau-la, confortau-la, i beneïu-la. Aquí
en el desert, la regaré de llàgrimes, la rosaré de sang, perquè quan
sia hora de collir-la, immaculada, puga perfumar les mans de
Jesucrist qui se'n fa corona amb les flors eixutes del desert.» Jo,
que ara us ho conto, jo, miserable pecador, tot, tot m'ho creia.
Creient que era la meva virginal esposa, la vaig pendre per la mà i
l'entrí dins la cova. Encara ella plorava, plorava en esclató
inconsolable. Per son conhort la vaig fer seure a mon costat. Li
vaig donar aglans perquè en menjàs; li vaig donar aigua fresca
perquè en begués; un festí de monjo. Encara jo no recelava llaç
parat; encara no vaig fer el senyal de la creu. Abans de això que us
cont, la meva imaginació, com una viuda diaconissa, filava en somni,
coses humils i castes, com el llí. El meu llit de terra nua era pur,
vetlat per seixanta guerrers forts, els més forts d'Israel, trenta a
la part esquerra i trenta a la dreta, tots amestrats a la guerra
nocturna, tots amb espases enveinades al flanc: quan guaitava la
temptació de les veines ne brollaven seixanta flames agudes: trenta
a la part esquerra i trenta a la part dreta. La temptació fugia. Ai!
El meu cor qui vetlava sempre com una llàntia, aquest vespre acabà
l'oli, i s'adormí. Una son llefiscosa i feixuga m'encadenava el cos
com si el cenyissin uns braços soporífers. La fantasía desfermada
començà son treball tenebrós: somnis de coses que mai haguera
sospitades; fantasmes i misteris d'iniquitat. Vaig despertar amb
sobresalt. Vaig sentir dins mi com un estrèpit: era l'Esperit Sant
qui hi esfondrava son temple. Vaig sentir dins mi com un
trabucament: era el regne de Déu qui canviava de Monarca. Vaig obrir
els ulls; la fembra ja no hi era: era fuita i jo vaig quedar amb el
cos las i amb l'ànima amarga.

Ai! Massa tard coneguí la trama maligna. Ferit en el flanc incaut
pel ferre astut de l'adversari, desconsolat vaig sortir de la cova i
vaig llançar un bramul de lleó. «Virginitat, Virginitat, Virginitat,
on vas? -«Me'n vaig, me'n vaig lluny per no tornar!»  Amb un roc me
feria el pit; els meus ulls eren torrents: les meus llàgrimes mon
pa. Els lleons fugiren de mi, coneixent el meu pecat. I jo, veient
que els feels lleons per mi nodrits amb entranya maternal m'eren
fuits, comencí d'invocar la misericòrdia de Crist que em digués
quina penitència havia de fer i que fes retornar els lleons. La
misericòrdia de Crist em subvení; lentament, lentament i empegueïts
tornaren els dos lleons: entraren dins la cova i començaren de cavar
amb les urpes una fossa. Allà em vaig enterrar tai de coll per espai
de tres anys. Les herbes creixien a mon entorn alimentades per la
pluja voluntària que segregava Déu: jo allargava la mà i me'n
mantenia.



VII

EN QUAL MANERA, COM DE LA FOSSA FOU EIXIT, REGRACIÀ DÉU I LI
APAREGUÉ JESUCRIST, I REBÉ NOVES GRÀCIES. I COM ELS MONJOS SE
PARTIREN, I RETORNAREN AL MONESTIR D'ON EREN SORTITS.

Després de tres anys tornaren els lleons i veient en torn de mi una
clarandera meravellosa començaren a descavar el clot i jo en vaig
sortir, amb força primera, gloriejant al Senyor Déu Jesucrist amb
una oració de quaranta dies, immòbil, agenollat.

Vaig mirar dins la cova. Sos quatre angles resplendien amb claredat
celestial: i dins ella mos ulls atònits veieren al Salvador, amb
hàbit d'Emperador, tenint en les mans un ceptre d'or i brollant-li
de la boca un cant dolcíssim com de mil orgues.

La melodia cèlica s'anava esvaint tremolosament; i distintament per
tres voltes vaig sentir cantar: Amen! Dins la cova hi entrà una gran
columna de foc qui es desfé en trons i en coruscacions immenses:
tots els aucells del cel, amb llur béc d'or, començaren a cantar:
Sant, Sant, Sant, Senyor Déu. La magnitud de la revelació m'omplí de
paüra; i l'èxtasi m'arrabassà en son carro de foc, i vaig volar vuit
dies damunt ses ales inflamades. Llavors vaig conèixer que al cap
darrer, el Salvador en persona s'era dignat entrar, beneir i
santificar ma cova palluïda. Quan això s'esdevingué feia set anys
que jo l'habitava i d'edat ne tenia quaranta. Veieu aquí, fills
meus, la meva vida. Ara tornau-vos-ne al monestir d'on sortíreu
perquè amb la regla no s'hi pot fer divorci.

-Macari, pare beatíssim- li diguérem: -pregau al Senyor que poguem
tornar al monestir d'on sortírem i donau-nos llicència per contar
aquestes meravelles per tot arreu per edificació de les esglésies de
Crist, ja que estem segurs que just per això la mà de Déu nos ha
conduits.- Llavores l'august ancià féu sobre nosaltres efusiva
oració, ens beneí, ens besà amb una besada santa, i manà als lleons
que ens acompanyessin feelment fins al pas de les tenebres.
Prenguérem comiat del sant vell: els lleons ens acompanyaren fins a
la làpida d'Alexandre; ens saludaren inclinant la crinera reverent,
i tornaren arrera envers del servent de Déu. Davall la protecció
poderosa de Crist desférem el camí fet: arribàrem a terra de Perses:
arribàrem al camp d'Asia on Mercuri màrtir ferí de mort Julià el
renegat i entràrem a la ciutat de Kitissefodo on dormen els tres
fadrins de Babilònia. Passàrem el riu Tigris, arribàrem a Jerusalem,
adoràrem els Llocs Sants on Jesucrist prengué mort i passió, tot
fent-li gràcies perquè havia guardada la nostra partença i prosperat
la nostra tornada. Vet-nos aquí de retorn!

Els monjos qui sentien això, lloaven, gloriejaven i cantaven himnes
a Déu Pare Omnipotent, a son Fill Unigènit, Senyor i Salvador nostre
i a l'Esperit Vivificador, Poder i Dit de la Dreta del Pare, Alè qui
fa florir el Desert.



FI





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Els camins del paradís perdut" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.